TOLERÀNCIA ZERO CONTRA LA INTOLERÀNCIA

MARIBEL NOGUE i FELIP

L’ atac a la seu de Charlie Hebdo a París i els posteriors incidents violents són terribles i totalment injustificables, diu la declaració de Unitat Contra el Feixisme i el Racisme a Catalunya. Tristament formen part d’una sèrie de tràgics esdeveniments (tant a Occident i a l’Orient Mitjà com a arreu del món) que –al llarg dels darreres anys- s’han cobrat centenars de milers de vides. Costarà resoldre tota aquesta dinàmica d’odi i matances – afirmen- però bé hem de ser capaços de fer-hi front.

El perill de la islamofòbia

En aquest sentit fa temps venim advertint del greu risc que representa la islamofòbia que s’està desencadenant al nostre entorn i que pot posar en perill la normal convivència que hem de tenir amb els qui són avui els nostres veïns al barri o a les ciutats degut a aquest món globalitzat.

La unitat del poble no és la unitat dels governants

Després de l’atac a París, vaig saludar molt positivament la mobilització popular que es va donar a la França ferida (que no és el mateix que la concentració de representants del poder artífexs de la situació social que provoca les desigualtats i el ressentiment de les víctimes front el poder), així com els comunicats que varen començar a emetre diverses comunitats musulmanes d’arreu, com també el posicionament de la mesquita d’Igualada que ha volgut mostrar el seu rebuig a aquest atac defensant l’Islam com una creença que vetlla per la convivència pacífica entre les persones i que en cap cas promou la violència, doncs –afirmen- en el veritable Islam no existeix la violència ni el terrorisme.

La comunitat musulmana es manifesta i desmarca públicament

Per altra banda, la Comunitat musulmana de València es va afanyar a dir que res justifica aquest atac, que és quelcom mesquí i repugnant i que no es poden emparar a cap religió o creença per ser comesos aquests actes. Són fets incompatibles amb la naturalesa pacífica de l’Islam i amb les seves aspiracions de bondat i justícia per tothom, i demanen al conjunt de la societat que no es deixi confondre pels actes d’uns criminals i que -amb ells- s’assenyali tot el col·lectiu de musulmans i musulmanes que no hi tenen res a veure. Són temps difícils per tothom, musulmans o no, i si pel col·lectiu musulmà de qualsevol societat on és minoria ja resulta dur combatre a diari els prejudicis i la creixent islamofòbia, cal afegir-hi ara l’immens dolor de la pèrdua d’unes vides humanes d’una manera tan absurda i demencial.

La hipocresia de la llibertat d’expressió

A tot això cal afegir-hi,  com ens recorda la periodista i amiga Nazanin Amirian, que la gran hipocresia del món occidental que s’esquinça les vestidures defensant la “Llibertat d’Expressió” varen callar, per exemple, quan el cámara José Couso va ser mort per soldats dels EUA a la guerra de l’Irak, o quan varen ser bombardejades les estacions de la TV pública de Bagdad, Belgrad i Tripoli. Molta “llibertat d’expressió” però s’encobreixen notícies, per exemple, sobre les decapitacions i cops de fuet a l’Aràbia Saudí, diu, (però com que són els seus socis per sostenir el poder econòmic...).

Les llums de la Nazanin

Darrere l’atemptat de París sembla que ens vulguin advertir del perill de la islamofòbia, diu la Nazanin; alguns per protegir el sector més vulnerable de la societat con són els immigrants i d’altres. Han trobat en el recolzament a l’Islam (que no s’ha d’identificar amb els immigrants musulmans) com un contrapès. A la “religió”, així com a la “nació”, no els interessen les bretxes entre rics i pobres, entre els gèneres ni entre els grups ètnics-religiosos. És cert que l’odi vers l’Islam és pels fanàtics, com l’antisemitisme ho és per la ultradreta israelí; és com l’aigua beneïda, la seva raó de ser. Però és igualment perillós subratllar la filiació religiosa dels immigrants i tractar-los com a “comunitat musulmana”, perquè separa la població “nacional” de la “intrusa” per raons de la seva fe, i després divideix els propis “intrusos” per raons del seu credo... Aquest fet, diu la Nazanín, tira per terra tot l’esforç de les forces progressistes dels països musulmans per fer que la religió es separi del poder polític.

L’amenaça del feixisme

Com varem veure els anys 30, qui realment amenaça la civilització són els feixistes. Llavors, el principal boc expiatori va ser la gent jueva, ara promouen la islamofòbia sense abandonar l’antisemitisme, la gitano fòbia, el refús de les orientacions sexuals diferents de les seves i tota la resta. Igual que abans amenacen qualsevol persona que no pensi com ells.

Unitat contra el feixisme i el racisme més que mai

Per això, diu el comunicat d’UCFR, els moviments socials i l’esquerra no podem ser neutrals davant la islamofòbia, ni molt menys fomentar-la. L’hem de combatre com qualsevol altra forma de racisme. No hem de permetre que els feixistes i els racistes ens divideixin. Ens recomana, i comparteixo, que ens unim sense importar les diferències de religió, d’origen, de gènere, de color a la pell, d’idioma, d’orientació sexual, etc...

La convivència, l’únic antídot

La convivència és d’un valor incalculable i un patrimoni de les forces progressistes, i no hem de permetre que esquerdin el que és l’autèntica vacuna-antídot per barrar el feixisme que vol tornar a obrir-se pas entre nosaltres. Feixisme mai més. Tolerància zero a la intolerància!!!

UNA IL·LUSIÓ PER A CADA INFANT

Anem a repartir il·lusió, em va dir un acompanyant del seguici del Patge Faruk quan varen venir a veure una família que ens havia permès, des del seu balcó de primer pis, contemplar –de forma privilegiada- la tradicional Cavalcada de Reis d’ Igualada. És que, certament, la paraula il·lusió és una de les claus de la màgia que es produeix cada any la nit del cinc de gener. Fa dies que, petits i grans, han esperat amb ànsia, la màgia tan especial d’ aquesta nit de la il·lusió, una il·lusió que ha precedit tot el calendari de festes que embolcallen el solstici d’ hivern.

Tothom acut a la cita

Després d’uns dies de mobilització, on nombrosos voluntaris i voluntàries s’han lliurat voluntàriament a la organització d’aquest esperat esdeveniment, arriba aquell moment en què la màgia es fa realitat, i des de primera hora de la tarda famílies senceres ja s’han posat en marxa per fer possible una nodrida participació de patges i patgesses que col·laboraran amb SS.MM. amb l’àrdua tasca de repartir tota la munió de joguines -i d’altres regals- que entraran a les llars igualadines.

Tots els preparatius en marxa

Poc abans de l’hora assenyalada, tot l’entorn ja es posa en marxa. Les proves de so, els músics de les diferents bandes que proven els seus instruments, l’estrella, les carrosses, els jeeps -i els camions amb joguines de la zona per on ha de passar la cavalcada- avisen de que tot està a punt i tothom al seu lloc. La mateixa il·lusió de la festa els motiva i fan el miracle de que tot sigui possible i surti impecable.

A l’altra cantó de la pròpia infantesa

Quan ja està gairebé tot a punt arriben, lluint les seves millors gales, el prop del miler de patges i patgesses reflectint aquella brillantor especial als ulls. Per a molts d’ells aquesta és la primera vegada que poden viure la festa de la il·lusió des de l’altra cantó de la pròpia infantesa, i es nota amb el lliurament i la generositat que van atenent el constant reclam de les famílies perquè saludin els més menuts que escolten –embadalits- que els diguin unes paraules, els donin caramels i s’hi puguin fer la corresponent foto per la posteritat.

Camions carregats d’il·lusió

La màgia d’aquesta nit continua, després, a les cases. Els camions replets de joguines i regals es despleguen per tots els racons de la ciutat per tal de fer realitat el somni de la il·lusió. A cada llar s’hi espera l’arribada d’un o més patges i o patgesses amb paquets destinats a tota la família.

Una festa a cada llar, sense exclusió

És llavors quan la festa arriba al seu punt culminant doncs són les llars, veritables protagonistes de la festa, viuen l’emoció de l’esforç que l’ha precedit. I és aquí on ha calgut ser especialment sensible socialment per maldar que cap infant es quedi sense joguina. A aquest efecte, ja fa anys que diverses organitzacions organitzen sengles campanyes solidàries per tal de què la il·lusió arribi a cada infant, sigui quina sigui la condició social o econòmica de la seva família o sigui quina sigui la cultura d’origen que tinguin els seus progenitors.

Una campanya emmetzinada amb odi

Per això m’ha resultat especialment ofensiva la recollida selectiva de joguines que els feixistes de Plataforma x Catalunya (PxC), amb amarga presència a massa Ajuntaments democràtics, han dut a terme. Una campanya emmetzinada d’odi que no té res a veure amb els millors sentiments que, des del fons del cor i des de la bonhomia que portem dintre, en aquesta nit som capaços d’aflorar. Els sentiments més nítids i sincers que suren emoció a cada mirada palesa el fet de que, per damunt del materialisme de les festes i els regals, el que es traspua és el sentiment més genuí de la humanitat, i això és absolutament incompatible amb la discriminació, sobretot entre els infants.

Il·lusions per cada dia i tot l’any

Potser hauríem de maldar perquè la il·lusió i la màgia de cada cinc de gener es pugui perpetuar la resta de l’any i eradicar –així- tot sentiment d’odi entre diferents cultures i bastir una societat més humana i solidària on els valors humans siguin els que presideixen la nostra raó de ser, de viure i de conviure.