Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
 |
| Va reduir la pobresa del 40 % a un 12 % |
En el decurs d’aquest any que deixem enrere han passat moltes coses, moltes de molt dolentes com ara el genocidi de la població de Gaza, així com d’altres conflictes a nivell mundial amb la ofensiva de l’era Trump, i la promoció del feixisme, la negació de la violència de gènere que suposa el sistema patriarcal i també la del canvi climàtic amb els desastres ecològics que se’n deriven d’avantposar el valor de la usura dels diners al preu que suposa destruir la vida trepitjant fins i tot els mateixos drets humans.
Aquests dies ja vivim el zenit del consumisme envoltat de festa, en el qual, s’ha desnaturalitzat la mateixa essència dels valors que es volen propagar vinculats al Nadal on, per una banda alguns els promulguen de forma hipòcrita mentre que els altres ja adoren que la felicitat ve del tenir i consumir, com més millor.
Un dels fets que vull tenir present avui és la figura i llegat de Pepe Mújica, traspassat el mes de maig. En una de les seves reflexions va deixar dit: “Inventem una muntanya de consum superflu, una que sols s’ha de llençar i on el viure consisteix en comprar i llençar. Però el que estem gastant és temps de vida, perquè si jo compro quelcom, a tu no se’t compra amb plata, ho compres amb el temps de vida que vas tenir que dedicar per tenir aquesta plata. No obstant, amb aquesta diferència: la única cosa que no es pot comprar és la vida. La vida es gasta, i és miserable gastar la vida per a perdre llibertat”. Efectivament, la felicitat que podem mostrar en rebre un regal, i més si es desitjat, pot ser fugissera perquè pot satisfer l’anhel de tenir però no pot satisfer la gran necessitat de vida compartida que és el que realment ens pot fer feliços.
Això no vol
dir que no ens haguem de fer regals o gaudir del que ens ofereix la vida,
aquest és un regal veritable i imprescindible. En aquest sentit vull fer
present una realitat que clama al cel: la manca d’accés a l’habitatge. Els
especuladors converteixen els pisos de lloguer en temporals, per dedicar-los al
turisme i treure’n així més rendiment; o
els voltors dels fons d’inversió que -amb la implicació de determinats
polítics- han comprat habitatge protegit, s’han convertit en voltors que fan
impossible l’accés a l’habitatge, i disparen de tal manera el nivell de vida
que minven els efectes de les polítiques d’apujar l’import del salari mínim o
de la regularització de les pensions. És el seu boicot a mesures socials.
La tradició
nadalenca ens recorda la pobresa inherent a la gent migrant o sense sostre,
fins al punt d’haver d’infantar en una establia. La única manera d’encarar la
pobresa és erradicant la injustícia. A Pepe Mújica l’anomenaven “el president
més pobre del món”, tot i que sempre ha insistit que no es tracta de pobresa
sinó de sobrietat. Per una vida on el mitjà d’intercanvi no sigui la moneda que
no fa iguals a les persones, sinó el valor del temps compartit que aporta
cadascú. Potser seriem més feliços que amb cap joguina.
Totes les esperances i bons desitjos pel nou any.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada