Dades personals

La meva foto
Vaig néixer dona en una societat summament patriarcal. La meva rebel·lia i anhels de llibertat m'ha anat forjant una consciència de classe i de gènere que em permet interpretar la vida amb ulls propis, comunicant i escrivint com a compromis. Escrivint he trobat una manera de dir allò que porto dintre i que en els marcs de relació habitual m'era impossible de comunicar amb un mínim de tenir la certesa de ser recepcionada. Quina sort haver-ho pogut conrear!

dimecres, 13 de setembre del 2023

QUAN LA SOLIDARITAT ÉS A PEU DE CARRER

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -

Vivim amb impotència un altre dels desastres que es donen dia a dia en aquest món que compartim, el que potser no som prou conscients de que el compartim i reduïm el nostre entorn a una petita parcel·la en la que ens identifiquem, fora d’aquest lloc és com si no anés amb nosaltres, ens queda lluny, a l’estranger...

Amb els seus fills morts no sap ni què fer ni on anar
Amb els seus fills morts no sap què fer ni on anar


També són els nostres germans

Aquesta vegada ha estat el terratrèmol al Marroc, el país d’origen de molts dels nostres veïns i veïnes que formem part de la mateixa ciutat, una ciutat que -malgrat que portin anys vivint-hi amb les seves famílies i compartim escoles i serveis- encara els considera i tracta com a estrangers i, davant una situació com aquesta, no tenim en compte que els damnificats poden ser els seus familiars o -simplement- germans, perquè aquest sentiment de fraternitat i família el tenen molt arrelat.

Complir amb el protocol i prou

De pressa i corrent, sense donar temps d’avisar ningú més que les primeres autoritats, l’Ajuntament d’Igualada va convocar un minut de silenci aquest diumenge al migdia, tot atenent una crida de l’Associació Catalana de Municipis, com si es tractés de complir amb el protocol i ja està. Mentrestant, què fem amb la ciutadania que ho està vivint de prop amb el patiment que això suposa?, quin espai els donem?.

Canalització d’ajuts a comptes bancaris

Tot l’ajut que vulguem donar ha de limitar-se a ingressar diners als comptes bancaris habilitats a l’efecte. Sembla ser que aquesta és la forma més expeditiva de que arribin a bon port els recursos que necessiten, i em pregunto: els pobres, els que no tenen diners, no poden exercir la seva solidaritat humana com creuen i que els caracteritza?.

Solidaritat a peu de carrer

Tal i com és propi, algunes associacions es varen posar en marxa i, a través d’associació AMICAL, que té la seu al Carrer del Carme de Barcelona, es va organitzar una recollida de material necessari en aquests casos (mantes, sabates, tendes de campanya, etc...) perquè hi havia la possibilitat de noliejar-lo gratis en un avió d’Air Arabia que partia aquest dimarts cap al Marroc, amb destinació els damnificats de la zona de Marràqueix.


La riquesa del Marroc és la seva gent

A través d’un tiet de la companya de l’igualadí Abdelfetah (que treballa en aquesta companyia i que viatjava en aquest vol), a l’Abdelfetah li va faltar temps per posar-se en marxa i, conjuntament amb la seva veïna i amiga meva Hanane, començaren a recollir material posant els seus pisos com a referència, perquè no varen trobar ningú que els facilités un magatzem. “Els pobres senten la pobresa i estem junts fins la mort” diu la Hanane, perquè “un estómac ple no sent un estómac amb gana”, i rebla: el Marroc és un país ric, amb gent que fa ostentació de la seva riquesa, però també hi ha el Marroc pobre, dormint al carrer mentre que hi ha castells tancats... Per això és necessària la implicació dels qui ens sentim germans dels damnificats, perquè “el Marroc el formem la seva gent, ni el rei ni el govern”.

El que hem enviat ja és allà

Aquest cap de setmana, i fins dimarts, han fet nombrosos viatges a Barcelona per portar el material recollit a l’associació Amical d’aquesta ciutat. Ella sap que, aquesta vegada, el que han recollit hi ha arribat. Ara mateix, diu la Hanane, hi ha una dona que porta un dels meus pijames: en tenia tres i en vaig enviar dos, així com parells de sabates o roba que teníem a casa dels propis fills o familiars. Amigues meves -i jo mateixa- no vàrem ni anar al súper per fer la compra setmanal, perquè ens vàrem centrar en aquesta iniciativa que duraria tres dies...


Atrapat i en xoc per la situació

Dilluns vaig parlar amb el Mostafà, un altre igualadí molt vinculat a la meva relació personal que es troba de vacances al Marroc. Jo em pensava que era a Tànger -amb la seva família- i no m’hi havia posat en contacte, però havia anat a Marràqueix amb la seva germana i el marit per participar d’una boda de la família del cunyat, i el va atrapar el terratrèmol. No pot sortir d’allà ni per agafar l’avió que tenia previst pel dimarts i -a més- ha d’esperar si es pot endur la seva germana o el seu cunyat perquè estan en estat molt greu. Mentrestant m’envia fotos del que està vivint: Aquí no hi ha ningú que ajudi en res i falta de tot. No hi veus ni exèrcit ni policia del Marroc ni ningú que ajudi. Avui, a través de la UME, ha arribat l’ajut d’Espanya, em diu. Veig centenars de persones al carrer, a l’aire lliure, envoltats de mort i destrucció, per exemple he vist una dona que havia perdut 10 membres de la seva família, i una altra havia perdut els seus 6 fills i també el marit. S’havia quedat sola i donava voltes amb un carro ple dels cadàvers dels seus sense saber ni què fer ni on anar per deixar-los...

La solidaritat no es pot delegar

Sí, a nivell institucional és molt més pràctic disposar de fons per poder comprar les coses que facin falta perquè la feina de recollir roba, emmagatzemar-la i fer-la arribar a destinació és una tasca complicada, tant a nivell de logística com de noliejar la mercaderia per arribar a destinació. Aquest gest, però, es limita a tranquil·litzar la nostra consciència solidària i delegar en els altres la solució dels problemes reals.


Imprescindible el compromís i el caliu de la gent

Més, on queda l’actitud de la gent, poder palesar la seva solidaritat humana a la seva manera, perquè no és possible?. Vivim en una societat on si no hi ha diners pel mig gairebé no és possible la vida, ni tan sols -com s’ha vist- poder exercir el noble sentit humà de la solidaritat. La solidaritat és la tendresa dels pobles, ens deien veus que ens arribaven de llatinoamèrica, llavors, la tendresa dels pobles també ha d’estar sotmesa a la llei de mercat amb la oferta i la demanda?.

No ens conformem a ser passius

Potser aquest és el debat, quan ho deixem tot a mans de les institucions es despersonalitza l’exercici de la solidaritat des dels sentiments d’una consciència humana, convertint-nos a la ciutadania en subjectes passius, els representants de les institucions ja decidiran per nosaltres...

Conviure, compartir, estimar...

Ningú pot substituir el legítim dret a exercir la solidaritat de la gent que encara creu en el caliu de les relacions humanes, en el més profund sentit del seu valor, el de sentir-nos a prop, conviure, compartir... en definitiva, estimar-nos... això és solidaritat. Permetrem que ens arrabassin els nostres valors i sentiments més genuïns?. 

maribelanoia@gmail.com

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada