Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
Sovint, els tòpics i prejudicis condicionen sobre manera la opinió que tenim d’algunes persones, generalment -encara més- sobre les dones, com si no tinguéssim dret a pensar ni a tenir veu pròpia, tan sols se’ns permet aprofitar la capacitat d’expressió que tenim per erigir-nos en portaveu dels altres. Per fortuna això va canviant, no obstant -de tant en tant- encara s’encén alguna teia per atiar focs atàvics.
El pregó de la Mercè d’aquest any
Aquest és el cas que s’ha desencadenat a partir de que es va saber que l’escriptora Najat El Hachmi seria la pregonera de les festes de la Mercè d’aquest any, i no pas pel fet de que sigui una dona, sinó per les discrepàncies de posicionament en relació a alguns aspectes tractats pel feminisme avui, un moviment que es troba immers en una controvèrsia que semblaria propiciada més aviat per la mateixa dreta perquè, de fet, ha assolit ni més ni menys que la divisió del feminisme, com pretenia, sobretot després d’haver envaït els carrer de tot el país en un clar unànime entorn el 8 de març del 2019 i 2020.
Contra les dones,
objectiu de la ultra dreta
Certament, la immensa
mobilització de les dones va esquerdar alguna cosa més en les estructures del
patriarcat, simplement perquè n’estem fartes de que ens oprimeixi i ens tingui
les mans lligades. Els efectes de la força de les dones va suposar -fins i tot-
que es qüestionés si s’havien d’haver prohibit o no aquestes mobilitzacions per
mor de la pandèmia, atribuint-nos gairebé la culpa: si ens haguéssim quedat a
casa no s’hauria propagat d’aquella manera, deia la ultradreta ressuscitant l’odi
vers les dones...
S’acabava de constituir el govern de coalició amb el nomenament d’un Ministeri d’Igualtat, a mans de la líder de “Unides Podemos” Irene Montero, que posava damunt la taula propostes valentes i trencadores, generant una certa confrontació generacional de criteris entre les que portaven anys i anys defensant les causes del feminisme i les més joves, que per naturalesa ho volen tot ja i estan disposades a trencar totes les barreres d’una vegada.
Unitat front el
sectarisme
En polititzar-se el
feminisme, d’alguna manera el que sí es va contaminar és aquell sectarisme
propi del món de les organitzacions polítiques, aquell que tan de mal ens ha
fet a les esquerres i -sobretot- a les dones, perquè en erigir-se els uns per damunt
dels altres en la pròpia veritat, el seu resultat és excloent, i això massa que
ho hem patit les dones en unes organitzacions polítiques dirigides massa sovint
no ja per homes pel fet de ser-ho sinó per un cert masclisme dominant, on les
dones ens havíem d’obrir pas contra corrent i , o bé érem integrades o -massa
sovint- despenjades dels seus òrgans de direcció....
La Najat El Hachmi
sempre ha dit clarament el que pensa en relació a alguns dels tòpics que
generen polèmica, i ho ha fet des de l’anàlisi de les estructures socials del
patriarcat però sobretot- des de la seva experiència vital. Algunes cròniques del
discurs del pregó han associat les denuncies fetes sobre les injustes
situacions que pateixen les dones a la ciutat atribuint la seva causa a les
costums de l’islam com a religió, quan la paraula islam ni es cita en cap
moment en tot el seu discurs. La greu situació que pateixen moltes dones i
nenes en una ciutat que es reivindica com a baluard de la seva llibertat ha
estat i és el seu únic objectiu, fets que es donen en moltes cultures d’origen
divers, així com d’aquelles que es consideren d’aquí de tota la vida.
Dolors Bramon, una
veu reconeguda
És cert que la
societat encara té unes estructures summament patriarcals, contràries totalment
al dret a la llibertat que tenen i tenim les dones, i que en algunes famílies,
sobretot després del gran retrocés que va començar els anys vuitanta amb el
fonamentalisme identitari, encara perduren i les dones les pateixen. Poden ser
costums arrelades a la seva cultura d’origen, però no tenen origen en l’islam. Per
exemple, Dolors Bramon, coneguda filòloga catalana i doctora en filosofia i
lletres (secció de filologia semítica), sempre ha dit que “l’Alcorà, en tant
que la paraula de Déu, no prescriu en cap moment que les dones s’hagin de tapar
més que el que es considera la decència. El que veiem és que ara s’està posant
de moda, però que espera que aquesta moda tard o d’hora ha de passar”.
El que sí que existeix
és, sobretot en les estructures jeràrquiques, una misogínia generalitzada en la
majoria d’organitzacions religioses, i això ho veiem també en la que tenim com
a religió oficial. Perquè una cosa és el sentiment religiós de les persones, de
totes, fins i tot les que es manifesten atees tenen el seu posicionament sobre
la transcendència de l’esser humà (les seves creences, principis, valors i
regles internes...), i l’altra són les estructures d’organització jeràrquiques en
la que, la majoria exclou les dones (és aquella màxima que ja he dit moltes
vegades: que parlen sense faldilles encara que tots en portin).
Un règim autoritari i
dèspota
Najat també ha estat
explícita en relació als obstacles de la població migrant, sobretot la que ve
del Marroc, pels problemes administratius en què es troben a l’hora de
regularitzar la seva residència aquí, una decisió forçada potser perquè fugen d’un
règim autoritari acostumat a tractar la seva població com a súbdits dignes de
ser sotmesos, que ni tan sols quan hi ha una catàstrofe com els terratrèmols
que es donen al país es posa al costat de la seva gent per oferir ajut
humanitari, quan ell està plegat de diners per al seu gaudi particular.
El feminisme, des de lluny,
ha consistit en la unitat de les dones, en la pròpia complicitat, aquesta sororitat
que sempre ens ha caracteritzat. Què ens ha passat avui?, perquè si et
posiciones en un o altra banda del debat es genera de nou exclusió?.
Ciutadanes en
igualtat de condicions i drets
La Najat deia que
simplement aspirem a ser ciutadans i no poble o tribu o comunitat o creients o
identitat”. I ens recomana no creure en els autoproclamats portaveus de les
inventades comunitats, doncs els immigrants i els seus fills el que volem no
són ni fires de la diversitat ni reconeixement de la nostra singularitat: “no
hem vingut aquí per ser pastilles de caldo que enriqueixin la substància
principal del plat”. La democràcia és la millor opció que tenim per escapar
dels lligams atàvics de la tribu, sigui cultural, religiosa o de procedència. Potser
el què és més important és que, tal i com va dir Dolors Bramon, és que ens hem
de treure el vel del cervell.
