FRONTERES CRIMINALS

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Mentre que a casa nostra recuperàvem la celebració de la tant nostrada revetlla de Sant Joan, com a esclat de vida que representa el solstici d’estiu, al sud d’aquesta Europa fortalesa, 2000 persones saltaven la tanca de Melilla, objectiu que mou -des de fa massa anys- totes aquelles persones que fugint de la guerra, la fam i la manca de drets, sospiren en arribar el  que seria la seva terra promesa, el somni de viure a Europa. No obstant, en aquesta ocasió, 18 persones van perdre-hi la vida, al costat marroquí de la tanca de Melilla. 76 en van resultar ferides, 13 de gravetat, almenys 133 persones, la majoria sudanesos fugint de la guerra i la fam, van arribar al Centre d’Estada Temporal d’Immigrants (CETI) de la ciutat autònoma, on 49 agents i 57 immigrants també van resultar ferits, segons dades oficials, al costat espanyol. També hi ha ferits entre les forces de seguretat marroquines i espanyoles.

Una travessa desesperada

Aquests fets han somogut nombroses consciències tant en l’àmbit moral com el polític, doncs si bé ja fa temps que vivim el flux migratori del sud cap al nord per aquest pas fronterer, i a les que s’hi van posar fins i tot concertines per evitar-ho, els darrers temps alguna cosa està canviant i ens preocupa a les persones que tenim consciència de la injusta divisió del món on el nord depredador ha condemnat a la misèria i a la inanició els empobrits africans de tota la vida, on els qui poden -els més joves- intenten fugir en una travessa desesperada, llarga i complicada, per saltar -com sigui- al nord.

Uns governs policials al servei del diner

Després de dos anys d’haver tancat les fronteres (no necessàriament pel COVID) el govern espanyol s’ha posat d’acord amb el regne alauita per a tornar-les a obrir. Les negociacions han estat ben opaques, amb decisions de fons que no s’expliquen a no ser que sigui per les estratègies de poder i subministres en aquest món globalitzat que consolida el predomini del poder econòmic mundial convertint els estats en còmplices policials, retallant drets i serveis per als seus objectius, i en aquesta aposta, o et situes al costat del poder o et pots veure condemnat a la marginació. I els estats membres?, en què es convertiran els estats membres?, doncs en aparells policials al servei dels interessos dels de sempre (bé, cada vegada més reduïts en nombre per la concentració de poder in crescendo).

Per damunt de drets i les necessitats més bàsiques

Mentrestant es celebra a Madrid una cimera de l’OTAN, una organització armada que ens pensàvem ja no existiria, però que s’ha reforçat per poder defensar, militarment, els privilegis dels poderosos, destruint el que calgui i a qui li barri el pas en el seu camí de dominar el món. Torna l’economia de guerra, la de la guerra dels recursos naturals en un planeta que dóna per viure-hi tothom però que la usura i l’afany depredador dels poderosos, que han provocat un col·lapse al planeta que ha deixat de ser sostenible i que condemna una bona part de la humanitat a desaparèixer, mentre que els poderosos són cada vegada més rics. De què els serviran els diners si no poden mantenir l’agricultura o els elements bàsics per la vida?.

OTAN NO, BASES FORA

La nostra convicció pacifista ens recorda que no hi ha guerres justes, ni justificades ni preventives. El NO A LA GUERRA continua essent el nostre crit més vigent que mai, perquè les guerres sempre les perden els pobles. Nosaltres, de sempre, només hi posem els morts...

Refugiats de primera i de segona

Perquè han pogut entrar a l’estat espanyol 124.000 persones que fugien de la guerra a Ucraïna i n’hem mort a 37 que volien entrar a Espanya, porta d’Europa, fugint de la guerra i de la fam al Sudan?. Perquè hi ha refugiats de primera i de segona?. Perquè no hi ha hagut corredors humanitaris que els facilitessin la fugida?. La única resposta és que s’apliquen polítiques racistes, per molt que enarborin la bandera de la llibertat...

Es maten històries de guerra, gana i persecucions

el comunicat emès per la Comissió General de Justícia i Pau, la política de la Unió Europea fa de les rutes migratòries trampes mortals on cada any s’hi cobren milers de vides. Justícia i Pau recorda que darrere les persones que surten dels seus països hi ha històries de guerra, gana i persecucions. Precisament alguns dels que varen saltar la tanca estarien acollits al dret d’asil. La Convenció de Ginebra obliga als estats membres a proporcionar protecció a aquelles persones que “a causa de fundats temors de ser perseguides no puguin o no vulguin acollir-se a la protecció del seu país, molts d’ells amb dubtós historial en matèria de protecció de drets humans, mentre que per a les persones originàries de l’Àfrica negra, Ceuta i Melilla són un territori vedat per l’asil.

Perseguir la tracta de persones, no matar les seves víctimes

Més enllà d’exigir una investigació al govern, en el fons el problema és el de posar fronteres entre les persones. És cert que hi ha màfies que poden utilitzar aquestes persones desesperades per altres finalitats, però el que cal fer és perseguir les màfies, no pas matar les persones i donar el problema per resol.

maribelanoia@gmail.com

EL PREU DE L'ENERGIA, UN LABERINT D'INTERESSOS

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip

Dimarts 7 de juny, en el marc de les activitats que CCOO duu a terme per commemorar el Dia Mundial del Medi Ambient, al local del Passeig d’Igualada es celebrava un acte de conscienciació de la problemàtica energètica que vivim així com la urgència de promoure energia renovable, tant per la salut del propi planeta com -en conseqüència- pel conjunt de la humanitat que l’habitem. La ponent va ser Palmira García, enginyera tècnica, sindicalista de CCOO i treballadora jubilada d’Endesa. La seva va ser una lliçó magistral per comprendre una mica com funciona el mercat de l’aprovisionament i el subsegüent consum d’energia i com aquest entramat d’interessos condiciona la pròpia economia pel preu que en paguem, tot i que els conceptes de la corresponent factura no es correspon amb el cost real ni de produir-la ni de redistribuir-la ni tan sols de comercialitzar-la.

L’energia un bé de primera necessitat

Va començar amb una declaració de principis: “l’energia és un be essencial per a la vida i el desenvolupament d’un país. És un be de primera necessitat com ara l’aigua o la mateixa alimentació. La legislació europea estableix que és obligació de l’Estat garantir la seguretat del subministrament a preus assequibles al ciutadà, i sostenible amb el medi ambient”. Afegint que: “les tarifes de l’energia elèctrica a Espanya són les 4es més cares de l’Europa dels 27, per sobre de França, Itàlia, Bèlgica o Suècia... L’increment de la pobresa energètica arriba fins l’11 % de la població, i el 18 % està en fase de risc.

Els factors que determinen el preu de la llum

Va explicar que són diversos el factors que determinen el preu de la llum: el MIX elèctric o dependència energètica; la privatització del 100 % del sector energètic; el funcionament del mercat de generació a Espanya com a illa elèctrica; o l’estructura tarifària establerta amb la llei del sector elèctric (1997). El MIX elèctric és la agrupació de les diferents tecnologies que s’utilitzen per a la generació elèctrica. Actualment, a espanya, tenim un parc de generació de potència instal·lada de 112.285 MW, del que el 56,5 % són renovables.

L’abans i després de la privatització total del PP

El 1997 el Partit Popular va realitzar dues actuacions que varen canviar la política energètica d’Espanya: la una és l’aprovació de la llei del sector elèctric amb la Liberalització de tot el sector energètic més enllà de les recomanacions de Brussel·les, amb la creació del mercat majorista d’electricitat, el “mercat spot” de l’energia. Es va fer el pagament avançat de l’amortització de totes les centrals de generació. La separació de les diverses activitats (distribució, generació i comercialització) i establir la política de subcontractació. Això va suposar la privatització de tot el sector elèctric i porta a la renúncia dels poders públics de la capacitat d’intervenció com a agent en el mercat.

El desenvolupament del mercat majorista “merca spot”

A partir del 1998, la compravenda d’energia s’articula en el mercat majorista “mercat spot”. El valor del KW generat en aquest mercat és a cost marginal, no al cost de la seva producció real. Què és el cost marginal?. Simplement, el KW es paga al preu més car. L’últim KW que entra marca el preu. Per exemple, les renovables l’ofereixen a 0 euros, les nuclears a 10 euros, cicles combinats amb gas a 250 euros. Cada dia sentim a la tele que el gas ha pujat de preu, doncs és el que regula el preu de les altres energies encara que no tinguin el mateix cost. Així, les hidràuliques augmenten posteriorment el seu preu amb el servei d’ajust (com ara podem recordar com -de cop- es buidaven embassaments, o també com ens regulen els horaris per posar la rentadora a la nit o els caps de setmana?), i compensar consums en hores de no consum industrial....

L’increment sense mesura del preu de la llum

I tot aquest batibull repercuteix en el preu que paguem a la factura de la llum. L’estructura tarifària es regula pel preu de l’energia en el “mercat spot” . Així, actualment el preu de les centrals tèrmiques de gas està disparat en un creixement exponencial, i el seu preu es veu incrementat per dos factors: el creixement del preu del gas als mercats internacionals i al creixement de CO2, política del canvi climàtic a Europa, limitació de CO2, especulació de fons; i les tèrmiques de gas marquen preus en el mercat spot per sobre de 250 euros, sis vegades més que fa un any.

El govern té les mans lligades per les grans empreses

A tot això, les polítiques del govern no poden interferir en el mercat doncs està tot privatitzat i no tenen veu ni vot en els Consells d’Administració de les grans empreses elèctriques (sí antics presidents com a porta giratòria), i s’ha limitat a reduir provisionalment la part on intervenen els impostos (IVA, Impost Elèctric), els costos i peatges i l’eliminació del 7 % en la generació per influir mínimament en el preu del mercat, és a dir, posant diners de l’erari públic que paguem els mateixos de sempre per pal·liar els desastres de les grans empreses que se les empesquen com poden per escapolir-se de pagar uns impostos que regularien les condicions socials sense paternalismes que no entren a fons del problema. 

No és de rebut que haguem de pagar perquè mantinguin els seus beneficis

Tot plegat és un entramat d’interessos que ha estat possible a partir de la privatització del PP de l’any 1997 i del establiment de un mercat spot a Europa a cost marginal profundament neoliberal, fent possible que els de sempre continuïn fent negocis multimilionaris a costa de la ciutadania responsable, de base i mitjà poder adquisitiu, un laberint on t’hi pots perdre perquè la única sortida és la que et ve donada pels qui controlen el mercat, en aquest cas, el “mercat spot”. Tota aquesta situació no és de rebut, doncs l’energia és un be essencial per a la vida i el desenvolupament d’un país, i és un be de primera necessitat com ara l’aigua o la mateixa alimentació.

maribelanoia@gmail.com

 

NOMÉS SÍ, ÉS SÍ

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

La setmana passada es va aprovar al Congrés dels Diputats la llei coneguda com la del “Només sí és sí”, doncs arran dels dubtes generats al judici que es va fer als violadors de La Manada, pels fets ocorreguts a les festes de Sant Fermín del 2016 a Pamplona, la gent que havia sortit al carrer cridant justícia es va decebre del càstig imposat, doncs més aviat  semblava que la víctima havia hagut de justificar davant el jutge que no s’hi havia resistit prou i que havia de demostrar que ella no era consentidora, culpabilitzant-la per anar sola i de nit...

El llast de la Justícia patriarcal

Fa temps que les feministes diem que tenim una Justícia Patriarcal, és a dir, que arrossega el llast de que les lleis s’han fet a mesura de la forma de pensar dels homes i la seva visió masclista de la societat, bàsicament perquè les dones -amb el seu pensament feminista- no havien pogut influir massa en la aprovació de lleis per afavorir els drets de les dones. Potser per això, cada vegada que s’aprova alguna mesura que allibera una mica les dones d’antigues mesures que no han alleugerat del tot la llosa que pesava sobre nosaltres, s’aixequen les veus d’aquells que enyoren el passat.

Neguen la violència masclista

Això va passar amb la llei del divorci, la del matrimoni entre parelles del mateix sexe, amb la llei de l’avortament o, com pretenen els feixistes quan toquen poder a les institucions democràtiques de les que tan en blasmen, s’afanyen a canviar i/o tergiversar la realitat, per exemple, de la violència masclista afirmant que és violència familiar, per tant que no és fruit de la supremacia ancestral de l’home sobre la dona en les estructures familiars.

No som heroïnes, ens volem vives

És que, més enllà de si el codi penal estima una major menor condemna per si es tracta “només” d’abusos o -al contrari- es tracta d’una agressió sexual (la violació provada té unes altres conseqüències penals), la veritat és que totes les dones vàrem sentir-nos molt prop de la noia, perquè no se la creien per sí mateixa, com si hagués de demostrar, com a víctima, la violació múltiple que va patir, com si ens hi haguéssim de deixar la vida defensant-nos dels agressors: no som pas unes heroïnes que hem de sortir victorioses de les agressions, el que volem és sortir-ne vives!!!.

Jo sí que et crec

El crit de “jo si et crec” es va estendre arreu dels carrers i places de tot el país. Jo sí et crec, germana, perquè som conscients de que és difícil demostrar com ens afecten els sentiments, com els actes de violència ens poden fer entrar en un col·lapse, perquè els sentiments no compten ni els han tingut mai en compte, sols compten els fets. A les dones no ens cap al cap que sempre es parteixi del concepte de que som les culpables i ens obliguin a demostrar que som innocents, o fins i tot víctimes, com si haguéssim de preservar la virtut, perquè -sovint- si no s’ha tocat la “parcel·la” l’agressió no es considerada tant greu. Quin disbarat!.

Restar bloquejades no vol pas dir consentiment

Ho hem vist ara amb la declaració de la noia que varen violar i agredir sexualment de forma brutal a Igualada la nit de la castanyada. Del trauma no recorda res. En aquest cas difícilment es va poder defensar perquè va entrar en amnèsia. Les dones, en general, no som pas violentes ni la violència és un paràmetre que sigui l'habitual en nosaltres. És cert que moltes noies aprenen arts marcials per poder defensar-se, però et pots trobar bloquejada i indefensa, per molt que tinguis cinturó groc o del color que sigui per neutralitzar l’agressor. Perquè si estàs sola sense ningú a la vora, quan tardaran a venir a donar-te el cop de mà que et fa falta?.

Ens haurien prohibit el 8 de març

Aquest i d’altres fets varen desencadenar una onada de mobilitzacions de dones fent ben present les raons del feminisme a la societat. El 8 de març del 2020, la presència de multitud de dones arreu va ser tant potent, que fins i tot a la dreta més recalcitrant no se’ls va ocórrer altra cosa que atribuir la mobilització al carrer amb motiu de la commemoració del Dia de les Dones com a la causant d’haver-se escampat el COVID19. Segons ells: s’havia d’haver prohibit!!!.

Quan esquerdem el patriarcat s’hi tornen

El que sí és cert és que, amb les dones al carrer de totes les ciutats  alguna cosa es va esquerdar en el patriarcat que tenim davant, perquè la seva reacció ha estat tant virulenta que han estat capaços de maniobrar i pretendre dividir el moviment feminista, quan -des de sempre- les dones ens hem ajudat les unes a les altres.

Pendent la llei trans i l’abolició de la prostitució

No sense traves, i amb alguns aparcaments de darrera hora (la llei trans o afrontar la realitat de la prostitució), s’ha tirat endavant la llei anomenada “Només sí és sí”, la que, entre d’altres aspectes, elimina del Codi Penal la distinció entre abús i agressió sexual, és a dir, que situa el consentiment en el centre dels judicis per agressions sexuals.

Quan diem que no és que no

A partir d’aquest fet, s’ha donat un pas perquè, amb l’encara predomini de la jerarquia masculina del sistema patriarcal enquistat fins al moll dels nostres ossos, durant anys i anys semblava que les dones no podíem dir que no, era allò del deute conjugal i havíem de neutralitzar l’impuls irrefrenable del mascle que h o necessita i cal complaure, i que -sovint- ens sentíem obligades a posar-nos hi bé i ser complaents....  

I quan diem que sí és que sí

S’ha acabat. Només sí és sí, i amb aquesta màxima no neguem les relacions íntimes complaents i gratificants de vida, sinó que rebutgem les que ens feien tenir per obligació. Un abús és una agressió, i una violació és una violació.

maribelanoia@gmail.com