Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip -
La mobilització de les dones el 8 de març del 2020 va ser un indicador indiscutible de com les dones, arreu del món, ens havíem empoderat, i -de tal manera- que havíem agafat les regnes de la pròpia vida fins al punt de que el patriarcat es va sentir amenaçat. Els sectors més reaccionaris no varen tardar en aixecar el seu crit perquè s’havia permès aital mobilització quan la pandèmia del COVID mostrava les seves urpes entrant de ple en la nostra vida de cada dia. Fins i tot la oposició política la va instrumentalitzar, per acusar el govern de coalició, que ho havia permès, de ser el responsable de la pandèmia. És la prova més palpable de que les dones al carrer els fem por, ens temen perquè volem destruir el discurs de l’odi al diferent front qui pretén relegar les dones, de nou, a l’estatus d’objecte i de no persona, submisa i sotmesa com cal a uns homes perquè que són ells qui han de portar els pantalons, només faltaria...
No som un objecte
La lluita feminista
ve de lluny i el moviment feminista ha passat per diverses etapes i
expressions, però les dones sempre -d’una manera o altra- ens hem
resistit a que només se’ns consideri un objecte, ja sigui com a aparell per la
reproducció de l’espècie o per atendre als homes en les seves necessitats
vitals o complaure en la seva pulsió sexual.
Som persones i tenim drets
Venim de lluny. Ja a
la II República les dones assolirem molts dels drets que reivindicàvem de feia
temps, uns drets que ens varen arravatar per l’aixecament militar contra un
govern legítimament constituït, i que va perdurar tota la dictadura franquista.
(Al segle VI, en el decurs del Concili de Mâcon s’havia discutit -fins i tot-
si les dones teníem ànima...). Però amb
la Declaració Universal dels drets humans de l’any 1948 es va consagrar mundialment
la nostra condició de persona amb igualtat de drets com la resta d’éssers
humans, sense discriminació per raons de sexe, raça, religió o altres... Al
nostre país no es varen aplicar aquests drets fins l’aprovació de la
Constitució de 1978 i, a través de la Conferència Mundial sobre la Dona de Beijing
1995, el feminisme del segle XX va plantejar una ambiciosa agenda mundial en
favor de la igualtat, posant de relleu el valor universal dels seus postulats i
el seu enorme potencial transformador.
Però amb lleis no n’hi
havia prou, s’havien de desenvolupar programes i mesures fins que les lleis vigents
protegissin els nostres drets fins al moll de l’os d’una societat d’influència masclista
molt arrelada. Les dones tenim un sostre de vidre, sí, però moltes dones s’han quedat
molt lluny de sentir-se realitzada i lliure perquè els obstacles a superar pel
fet de ser dona no els han permès ni d’arribar-hi.
Com aplicar coneixements i estudis
El moviment feminista
té els seus anys d’història, i sempre hi hagut etapes on s’ha posat èmfasi en algun
dels aspectes que l’estructura patriarcal de la societat condiciona i marca les
nostres condicions de vida. El pas del temps hi ha afegit modernitat i
coneixement, sobretot pels nombrosos treballs de recerca duts a terme darrerament
i que, si poguéssim accedir a tots ells, no sé si tindríem pas temps de llegir-los.
Del que sí ens dona temps és de descobrir, en un treball constant i per
nosaltres mateixes, quina és la influència del sistema patriarcal en les
nostres vides i al nostre entorn, per aportar-hi el nostre granet de sorra en
canviar allò que està a les nostres mans, sobre les actituds relacionals, tant
a l’àmbit familiar com en el social.
La pornografia fa les funcions d’un tutorial
La visibilització de
la nostra realitat i la denúncia de tantes injustícies han anat arribant, amb
molt d’esforç, a les escoles, a les empreses i també a d’altres sectors de la
societat. L’alliberament sexual és un fet, ja no hi ha tabús, no obstant encara
hi ha un comportament viciat a partir de rols diferents atorgats a la funció d’un
home i a la de les dones. La pornografia està fent molt de mal perquè s’ha fet
servir talment com un tutorial per tenir relacions i -evidentment- no són cap
exemple per donar instruccions, i menys en el que han de ser unes relacions de
gaudi basades en estimar, des del respecte, de mutu acord, de comunicació entre
les persones més enllà del contacte físic.
I heus aquí que s’ha
donat tanta importància en desenvolupar lliurement qualsevol condició de l’expressió
sexual, que això passa per damunt de tot. Certament tothom té dret a dirigir la
seva orientació sexual cap on senti que és la seva. No hi cap la repressió ni
el rebuig, i molt menys la marginació social. Cal un treball perquè les
persones es trobin a sí mateixes i superin estereotips que no els encaixen. Una
altra cosa és estructurar els matisos de la condició diversa que hi ha en la
humanitat classificant-la per un aspecte específic, com si fos un tema exclusivament
biològic. El rebuig del rol atorgat per una societat masclista que no encaixa
ni a uns ni a altres no suposa -necessàriament- adaptar el cos a partir d’un
sentiment. Alguns sectors econòmics del sector sanitari privat ja s’estan
fregant les mans per l’increment de demanda de canvis físics.
El patriarcat és una
construcció social, no biològica
En aquest sentit hi
ha una bretxa oberta entre alguns sectors feministes que veuen perillar la llarga
tasca feminista basada en la construcció d’una societat de gènere, que ha estat
el motor de la seva lluita. Potser caldrà incorporar nous matisos a la nostra
lluita, però el que no podem es negar el passat i dividir-nos. Si ens centrem
en sumar i no excloure, des del nostre empoderament feminista, continuarem
unides i serem imparables. A les dones ens continuen matant i el feixisme truca
a la porta, no els fem el joc. El perill d’involució és molt més que possible, em
preocupa per ser massa real. maribelanoia@gmail.com