LES DONES FEMINISTES I EMPODERADES, SOM IMPARABLES

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

La mobilització de les dones el 8 de març del 2020 va ser un indicador indiscutible de com les dones, arreu del món, ens havíem empoderat,  i -de tal manera- que havíem agafat les regnes de la pròpia vida fins al punt de que el patriarcat es va sentir amenaçat. Els sectors més reaccionaris no varen tardar en aixecar el seu crit perquè s’havia permès aital mobilització quan la pandèmia del COVID mostrava les seves urpes entrant de ple en la nostra vida de cada dia. Fins i tot la oposició política la va instrumentalitzar, per acusar el govern de coalició, que ho havia permès, de ser el responsable de la pandèmia. És la prova més palpable de que les dones al carrer els fem por, ens temen perquè volem destruir el discurs de l’odi al diferent front qui pretén relegar les dones, de nou, a l’estatus d’objecte i de no persona, submisa i sotmesa com cal a uns homes perquè que són ells qui han de portar els pantalons, només faltaria...

No som un objecte

La lluita feminista ve de lluny i el moviment feminista ha passat per diverses etapes i expressions, però les dones sempre -d’una manera o altra- ens hem resistit a que només se’ns consideri un objecte, ja sigui com a aparell per la reproducció de l’espècie o per atendre als homes en les seves necessitats vitals o complaure en la seva pulsió sexual.

Som persones i tenim drets

Venim de lluny. Ja a la II República les dones assolirem molts dels drets que reivindicàvem de feia temps, uns drets que ens varen arravatar per l’aixecament militar contra un govern legítimament constituït, i que va perdurar tota la dictadura franquista. (Al segle VI, en el decurs del Concili de Mâcon s’havia discutit -fins i tot- si les dones teníem ànima...).  Però amb la Declaració Universal dels drets humans de l’any 1948 es va consagrar mundialment la nostra condició de persona amb igualtat de drets com la resta d’éssers humans, sense discriminació per raons de sexe, raça, religió o altres... Al nostre país no es varen aplicar aquests drets fins l’aprovació de la Constitució de 1978 i, a través de la Conferència Mundial sobre la Dona de Beijing 1995, el feminisme del segle XX va plantejar una ambiciosa agenda mundial en favor de la igualtat, posant de relleu el valor universal dels seus postulats i el seu enorme potencial transformador.

Un entorn molt masclista

Però amb lleis no n’hi havia prou, s’havien de desenvolupar programes i mesures fins que les lleis vigents protegissin els nostres drets fins al moll de l’os d’una societat d’influència masclista molt arrelada. Les dones tenim un sostre de vidre, sí, però moltes dones s’han quedat molt lluny de sentir-se realitzada i lliure perquè els obstacles a superar pel fet de ser dona no els han permès ni d’arribar-hi.

Com aplicar coneixements i estudis

El moviment feminista té els seus anys d’història, i sempre hi hagut etapes on s’ha posat èmfasi en algun dels aspectes que l’estructura patriarcal de la societat condiciona i marca les nostres condicions de vida. El pas del temps hi ha afegit modernitat i coneixement, sobretot pels nombrosos treballs de recerca duts a terme darrerament i que, si poguéssim accedir a tots ells, no sé si tindríem pas temps de llegir-los. Del que sí ens dona temps és de descobrir, en un treball constant i per nosaltres mateixes, quina és la influència del sistema patriarcal en les nostres vides i al nostre entorn, per aportar-hi el nostre granet de sorra en canviar allò que està a les nostres mans, sobre les actituds relacionals, tant a l’àmbit familiar com en el social.

La pornografia fa les funcions d’un tutorial

La visibilització de la nostra realitat i la denúncia de tantes injustícies han anat arribant, amb molt d’esforç, a les escoles, a les empreses i també a d’altres sectors de la societat. L’alliberament sexual és un fet, ja no hi ha tabús, no obstant encara hi ha un comportament viciat a partir de rols diferents atorgats a la funció d’un home i a la de les dones. La pornografia està fent molt de mal perquè s’ha fet servir talment com un tutorial per tenir relacions i -evidentment- no són cap exemple per donar instruccions, i menys en el que han de ser unes relacions de gaudi basades en estimar, des del respecte, de mutu acord, de comunicació entre les persones més enllà del contacte físic.

Una cosificació sexuada

I heus aquí que s’ha donat tanta importància en desenvolupar lliurement qualsevol condició de l’expressió sexual, que això passa per damunt de tot. Certament tothom té dret a dirigir la seva orientació sexual cap on senti que és la seva. No hi cap la repressió ni el rebuig, i molt menys la marginació social. Cal un treball perquè les persones es trobin a sí mateixes i superin estereotips que no els encaixen. Una altra cosa és estructurar els matisos de la condició diversa que hi ha en la humanitat classificant-la per un aspecte específic, com si fos un tema exclusivament biològic. El rebuig del rol atorgat per una societat masclista que no encaixa ni a uns ni a altres no suposa -necessàriament- adaptar el cos a partir d’un sentiment. Alguns sectors econòmics del sector sanitari privat ja s’estan fregant les mans per l’increment de demanda de canvis físics.

El patriarcat és una construcció social, no biològica

En aquest sentit hi ha una bretxa oberta entre alguns sectors feministes que veuen perillar la llarga tasca feminista basada en la construcció d’una societat de gènere, que ha estat el motor de la seva lluita. Potser caldrà incorporar nous matisos a la nostra lluita, però el que no podem es negar el passat i dividir-nos. Si ens centrem en sumar i no excloure, des del nostre empoderament feminista, continuarem unides i serem imparables. A les dones ens continuen matant i el feixisme truca a la porta, no els fem el joc. El perill d’involució és molt més que possible, em preocupa per ser massa real.                                                                          maribelanoia@gmail.com

ELS VALORS DEL FEDERALISME

 

Ciutadana dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Es diuen Federalistes d’Esquerres i fa temps que malden per sortir de l’atzucac d’exclusió per no pensar com qui es considerava en possessió de la veritat més absoluta, atrevint-se a bandejar -o fins i tot excloure- qui no seguia els seus postulats: o eres independentista o no hi cabies, o eres català d’origen o pertanyies a la categoria dels catalans nouvinguts, tot i que molts s’apuntaven a les legítimes aspiracions d’un poble que s’ha mobilitzat. Ara bé, quina direcció social pretenien els seus dirigents?. S’ha prioritzat la forma d’estat per damunt de les polítiques pensades per la gent?.

El dia que Igualada va cridar: Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia

Contra la repressió

Jo també he sortit al carrer, per exemple, el 20 de setembre del 2017 quan varen intervenir dependències de la Generalitat (havia sortit al carrer massa vegades exigint l’estatut d’autonomia), i vaig sortir a votar en la jornada de l’1-O, i també per protestar contra la brutal repressió que els poders fàctics de l’estat varen exercir sobre la població de Catalunya, que tan sols exercia el seu dret a vot, perseguint i castigant els cabdills de l’anomenat procés cap a l’independentisme.

Cal posar en qüestió el model econòmic.

Jo compartia, com tantíssima gent, la necessitat d’un canvi total, sobretot a nivell social. Farta de les privatitzacions en matèria de salut i ensenyament de les que la Generalitat en té les plenes competències, farta de que es doni tota la culpa a Madrid i que tot es redueixi a un tema de diners, a negociar més o menys partides pressupostàries per a gestionar de forma autònoma. Però distingia entre les legítimes demandes d’un poble que anhelava aquests canvis amb la possibilitat real de que, a mans dels de sempre, a Catalunya no s’avançaria en polítiques socials de fons, perquè el model liberal econòmic existent no es posava en qüestió.

L’enemic fa servir la democràcia per destruir-la

Tampoc he compartit mai el discurs d’enfrontar Catalunya amb Madrid, perquè malgrat a la capital hi estiguin concentrats tots els Ministeris i centres de poder, també hi ha ciutadans i ciutadanes que són víctimes de les seves polítiques neoliberals, d’exclusió social i de pèrdua de drets. Assenyalaré sempre que calgui el poder de l’Estat, sobretot ara que la dreta més radical s’ha instal·lat a estaments que haurien d’exercir les seves funcions suposadament de forma independent, però que s’han convertit en el bastió per combatre aquells que es proposin discrepar d’allò que sempre han representat: la unitat del territori, la monarquia o els lobbys de poder fàctic que sempre han mantingut els seus privilegis.

Els serrells pendents

Potser sí que, en la transició vàrem perdre alguns llençols com ara el dret d’autodeterminació o restituir la República front la monarquia, però la gent que sortíem al carrer contra la dictadura assumíem els quatre punts de l’Assemblea de Catalunya, és dir: La reivindicació de les llibertats socials i polítiques; una amnistia per als presos polítics de la dictadura; un restabliment de l’Estatut d’Autonomia de 1932, amb totes les institucions implícites, com a pas previ per a l’autodeterminació; i també coordinar aquestes accions amb les organitzacions democràtiques dels altres pobles de l’estat espanyol.

Els nostres drets a segon nivell

En l’esgotament del sistema generat amb la constitució de 1978, més que res perquè la conjuntura econòmica de predomini de les polítiques liberals que han aplicat els governs fins i tot en nom de l’esquerra, ha menystingut les poques avantatges socials que havíem aconseguit introduir. La inclusió d’aquests valors socials basats en la Declaració Universal dels Drets Humans va fer possible la inserció dels nouvinguts llavors a una societat que apostava per la diversitat cultural, facilitant que molts d’ells s’hi integressin.

La immersió linguística - Un sol poble

És català tothom que hi viu

Potser és aquesta Catalunya la que hauríem de tenir present per fer país i superar una fragmentació real que no ajuda a superar els efectes de la brutal crisi, que persisteix després de la pandèmia, i que no resol els problemes de les persones que vivim i convivim en un mateix país. Una fragmentació ben diferent del concepte de diversitat i pluralitat que havia estat a l’ADN del pensament de les esquerres catalanes.

Hi ha altres alternatives

El federalisme ha passat de ser una opció desconeguda a ser, per una part important de la població, la millor solució per superar els problemes territorials i organitzatius a Espanya, per donar sortida al conflicte polític que hi ha plantejat a Catalunya o per resoldre problemes col·lectius a nivell europeu.

... i propostes

Això ens ho explicarà l’associació de Federalistes d’Esquerres que dimecres vinent farà la seva presentació a Igualada. La resposta, ens diuen, és el federalisme que promou els valors i les solucions federals, com la cooperació, la solidaritat, la democràcia multinivell, les sobiranies compartides, pel progrés de la societat, tant a Catalunya com arreu. I, certament, aquests són uns principis i valors que comparteixo..

maribelanoia@gmail.com