POSAR LA VIDA PER DAVANT

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
Fa temps que les feministes ho reivindiquem i ho exigim als qui tenen la responsabilitat de dirigir aquells aspectes col·lectius de la nostra societat. Calia posar la vida i el treball de cures a les persones al davant de qualsevol altra prioritat a l’ús, en particularitat la de l’economia mundial. I ves per on, la gravíssima experiència viscuda del coronavirus ens hi ha obligat.

Confinats

Si volíem sortir-nos d’ aquesta imprevista i inesperada pandèmia havíem de garantir -amb fermesa i solidesa- la cura de les persones, la atenció a la seva salut. Tot es capgirava: no s’ obririen les escoles ni instituts, es tancaven tot tipus d’ establiments i locals comercials, fins i tot la nostra Conca d’ Òdena quedava confinada en sí mateixa, sense poder circular ni persones ni mercaderies per entrar o sortir, només -i controlades- les considerades imprescindibles i essencials per garantir la supervivència de tothom.

Quedar-te a casa

Per primera vegada, el nostre compromís era fonamental per garantir la continuïtat de vida del propi entorn, només havies de quedar-te a casa i, curiosament així, a dues setmanes d’ aturada de tota activitat, la natura es recuperava de forma espectacular, l’ aire net permetia contemplar paisatges que la contaminació ambiental feia invisibles, l’ aigua dels rius -embrutada al seu pas per les ciutats i algunes indústries- baixava neta i els animals es permetien el luxe de passejar per les zones urbanes que al seu dia els hi foren arrabassades...

A la fi, disciplinats

A ningú li agraden els canvis en la rutina, oi menys quan havíem centrat la nostra vida lligada a la dinàmica de la feina supeditada aquesta als guanys pecuniaris per poder sostenir l’ economia familiar i/o l’ empresarial. Al principi ens ho preníem com una imposició de les que et molesten i hi havia qui es queixava, però jo pensava en la generació dels nostres avis, aquells que varen enviar a la guerra, mentre que a nosaltres ens confinaven al sofà, amb televisió, internet i la possibilitat de tenir la nevera plena... Mica en mica, però, el propi confinament adquiria la categoria d’ indispensable i també - d’ alguna manera- profitós.

Canvis a casa i a la feina

És veritat que les famílies varen haver de fer l’ enginy per distreure la mainada a casa, per combinar-se la conciliació familiar -sovint amb teletreball- sense poder comptar amb els menjadors escolars o l’ indispensable ajut d’ avis o familiars que habitualment suposen un gran suport. Molts han vist trasbalsada la seva economia amb la amenaça de destrucció del propi treball (els ERTO’s han intentat frenar aquesta tendència), però els petits comerços i autònoms han vist convertits a zero els seus ingressos sense que s’ hagin reduït les seves obligacions de lloguer o despeses fixes.

Persones més vulnerables que altres

És veritat que el govern, a través de l’ estat d’ alarma, ha articulat un important coixí econòmic per pal·liar el cop -sobretot- a les persones més vulnerables: però les pensions dels avis i àvies han tornat a ser el salvavides que ha permès mantenir a flotació als seus. No obstant, aquests mateixos avis i àvies són els que han patit en pròpia pell la potència d’ aquest poderós virus que ha pogut vèncer la debilitat o immunitat de la seva salut en edat ja avançada.

Sense poder-se ni acomiadar

Que dur i que injust que se’ n hagin anat sense una abraçada de comiat, ni al llit de mort, ni al cementiri ni al tanatori. Un dol que moltes famílies porten encara molt dintre seu i que -sovint- han patit de forma multiplicada...

Ha surat la  humanitat de la gent senzilla

Hem vist gests d’ humanitat molt grans per part de tots els professionals de serveis considerats essencials (personal sanitari i auxiliar, de neteja i manteniment i ambulàncies, treballadors de supermercats, policia o els serveis públics que els ha tocat estar al peu del canó). A tots ells, els hem donat les gràcies amb els nostres aplaudiments de cada vespre. També hem vist molta humanitat als balcons, generositat entre el veïnat, solidaritat amb les persones grans i/o més vulnerables, així com un apropament de la convivència familiar -sovint esbiaixada pels tràfecs del dia a dia- que no podem posar ara al calaix per tornar a una rutina de vida que ens ha portat a patir una de les experiències més dures de les que potser mai pensàvem haver viscut.

Lliurament i vocació malgrat les retallades

Esment a banda mereix tot el personal sanitari que -no ja com a herois- sinó com a professionals que han demostrat ser, doncs més enllà del seu total lliurament, ens han demostrat -fins i tot sense totes les precauciona de protecció laboral necessàries- que sense la qualitat afegida de la seva vocació no hauria estat possible que ara puguem plantejar-nos una desescalada del confinament i fins i tot una sortida de la crisi. La lliçó a aprendre és -però- que la sanitat pública d’ un país és el millor patrimoni que es pot tenir per a garantir-nos la millor salut, que cal  protegir les seves instal·lacions i la seva gent, perquè aquest servei s’ ha mostrat una prioritat absoluta i imprescindible per les persones.

Tornen a prevaler interessos de sempre

No és just que ara hagin de tornar a sortir al carrer perquè ja ens hem oblidat de l’ esforç d’ aquest personal abnegat, ni tan sols del de tota la població que ha complert disciplinadament amb el seu confinament, tant dur per tothom. És un insult que, amb els recursos extres que s’ han aportat a les Comunitats Autònomes perquè -des del seu autogovern- administrin com afrontar les conseqüències d’ una crisi sense precedents a causa d’ aquesta pandèmia, es destinin a reforçar les seves polítiques de fer negoci amb la salut de tothom per exemple compensant -de forma sobrepassada- el preu a pagar per cada pacient ingressat a la UCI per Covid19, i també repartint a dojo adjudicacions empresarials de serveis pròpiament públics (alguns de primària) que es podrien assumir perfectament des dels centres públics i també els concertats, mentre que aquests continuen amb la manca de personal conseqüència de les retallades dels darrers anys, i sense la compensació econòmica que es mereixen per la seva tasca professional que s’ ha demostrat tant valuosa. Ni pagues endarrerides ni extres pels servei tan extraordinari que ha impedit resultats molt pitjors.

Per damunt de l’ economia, la vida

No podem oblidar que el que d’ un bon principi es va haver de sospesar és si s’ apostava per la vida i la salut amb el sistema de sanitat pública que tenim en aquest país, o bé -com han pretès fer a altres països- prioritzar l’ economia per damunt de la mateixa vida, i que la gent es busqui afrontar la seva salut pel privat, excloent moltíssima gent d’ un dret a la salut que ha de ser universal i gratuït.

El treball de cura de les persones, de la seva salut, de la seva educació en valors i convivència, ha de ser un dels pilars fonamentals de la nova normalitat a la que diuen hem d’ entrar un dia d’ aquests. S’ ho mereixen, ens ho mereixem.

maribelanoia@gmail.com