Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
Érem a la Sala d’Actes de la Biblioteca Central, s’hi presentava el llibre de l’escriptora catalana Najat El Hachmi “Sempre han parlat per nosaltres”. La sala oferia un aspecte que feia goig, gairebé plena i de públic molt divers, cosa que suposa un pas en la necessària participació també del que en diem la nova ciutadania, sobretot la que procedeix d’unes formes culturals molt diferents de les de la societat d’acollida.
Al llibre, la Najat fa un assaig de com ella ha viscut
el masclisme i, amb lucidesa i valentia, hi exposa la seva opinió sobre el que
suposa ser feminista avui i sobre les diferents maneres d’entendre la condició
de la dona, alhora que ens alerta dels perills de supeditar el feminisme a altres
causes, polítiques, culturals o religioses.
Ho va fer a partir de la seva experiència vital pel
fet de pertànyer a una família musulmana del Marroc on hi va viure fins als
vuit anys en que va venir a Catalunya, i ho justificava explicant com el fet de
viure sota una societat musulmana fa impossible la causa del feminisme. I té
raó, perquè ho contempla des de la realitat de que la pràctica de l’islam no
està separada de la política, i això porta a aquesta conclusió.
Va ser contundent en assenyalar l’Islam com el
causant d’aquest masclisme incompatible amb la causa del feminisme. La seva raó
tindria per fer aquesta afirmació tan dura, però aquesta contundència va
grinyolar en una sala on hi havia també dones musulmanes que, mentalitzades d’una
necessària integració a la societat que vivim, potser assistien per primera vegada
a un acte públic.
A partir d’una intervenció feta des del públic que, defensant-se, contestava tan contundent afirmació, es va generar un debat des de la religió que també va ser replicat per altes noies joves presents a la sala. La societat la conformem persones de diferent procedència cultural i/o professió religiosa, i cal fer servir una terminologia que no sigui ofensiva pels sentiments de les persones que s’inicien en la convivència i la participació en el diàleg social, un diàleg imprescindible i necessari.
A partir d’una intervenció feta des del públic que, defensant-se, contestava tan contundent afirmació, es va generar un debat des de la religió que també va ser replicat per altes noies joves presents a la sala. La societat la conformem persones de diferent procedència cultural i/o professió religiosa, i cal fer servir una terminologia que no sigui ofensiva pels sentiments de les persones que s’inicien en la convivència i la participació en el diàleg social, un diàleg imprescindible i necessari.
Vull saludar, en primer lloc, aquestes dones que
potser s’estrenaven en manifestar la seva opinió públicament, felicitar-les a
que hagin donat el pas de participar i prendre la paraula, doncs això és el que
des de fa molt de temps que ho demanem, encara que es posin damunt la taula
posicionaments enfrontats.
Per exemple, la Najat ja ens va explicar com la
seva mare i àvies practicaven un islam vinculat sobretot als valors de la vida,
de com educar la família en l’abnegació al treball, la honestedat, el ser bones
persones i -també- ser bons musulmans, està clar. És que per a moltes dones, l’islam
és això, uns valors per la vida que mantenen a través dels seus resos quotidians.
Podríem recordar també les nostres mares i àvies, algunes eren molt devotes i
altres menys practicants, però totes ens han transmès també uns valors que potser
provenien de la seva fe religiosa, però ens han estat i ens són prou útils.
Quantes vegades no ens hem horroritzat d’alguns
comportaments o declaracions de representants de l’Església Catòlica oficial?.
Sobretot pel que fa a les ancestral reivindicacions de les dones i el
feminisme. No us dones ganes de vomitar quan un bisbe diu, per exemple, que si
una dona ha avortat el seu marit té permís per abusar del cos a pleret, que si
es té relació amb els infants no és el mateix pecat que amb una dona, i altres
bajanades?.. Això és simplement masclisme, ho digui qui ho digui i vingui d’on
vingui.
És cert que les estructures religioses són misògines,
potser perquè moltes d’elles es van generar en un moment on allò públic només
era cosa d’homes, però sempre hi ha hagut una realitat -des del món privat i
regentat bàsicament per dones- que s’ha practicat d’una altra manera, i potser
aquesta és la que preval i ha de prevaldre.
El masclisme impregna totes les institucions i estructures
de la societat, fins i tot a les pròpies dones ens costa de trencar esquemes i
costums masclistes perquè hem crescut en aquest entorn. Tan sols a partir de
nosaltres mateixes, de la nostra pròpia experiència vital, hem pogut bastir el
nostre propi pensament i aquells valors que ens són propis, i això travessa
totes les cultures i formes socials, siguin religioses o no.
