"BAULA" S'ACOMIADA EN UN SOPAR MOLT EMOTIU

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip

Després de 25 anys d’intensa activitat en el compromís solidari, aquest dissabte BAULA va tancar el seu cicle en un ambient familiar i molt emotiu. Enrere quedava un llarg camí de vivències, experiències i aprenentatges recordats ara després d’una etapa que començava d’ençà la joventut, però contemplat ja des d’una mirada d’adults.

La gent de BAULA

Mica en mica ens anàvem retrobant vells amics i amigues, companys de viatge d’aquest trajecte que ha durat 25 anys. Al voltant d’unes taules on compartíem un pa amb tomàquet, conversàvem animadament. Tothom sabíem que es tractava d’un comiat, però també que no era un adéu per sempre.

Així ens ho recordava, en nom de tot el grup de BAULA, en Rafa Sánchez en la seva emotiva intervenció. Va parlar d’una BAULA que deixem enrere i que podrà estar buida de persones, però la deixem plena de contingut. “En aquests 25 anys s’ha anar omplint de reunions, conferències, viatges, sopars solidaris.. que ens han servit per ser crítics amb aquest sistema universal que afecta a tants milions de persones, i que beneficia només a uns pocs”. Va recordar el començament de Baula amb un projecte d’ajut a un menjador infantil de Nicaragua “las ollas de soya” a Masaya, per continuar amb un projecte d’electrificació a la Comunitat David Tejada, de Paiwas, per tal de posar llum a la foscor de la nit d’algunes famílies però -sobretot- per disposar d’electricitat en un petit dispensari on es realitzaven cures, i necessitaven posar una nevera per la conservació de les vacunes. Més tard, al mateix Paiwas, es va dur a tgerme el projecte “la casa del niño y la niña” per endegar tot seguit una nova etapa amb CEF MUJER, a Panamà, becant a estudiants indígenes per tal que poguessin desplaçar-se a la capital i exercir estudis secundaris que només s’hi feien allà. L’ajut s’estenia també  a la seva estada i manteniment, així com al cost dels estudis, perquè llavors -a Panamà- éren privats”.

“Enmig de la nostra activitat vàrem haver de fer una campanya d’urgència a tenor de l’Huracà Mitch que l’any 1998 va colpejar amb força centreamèrica i -en particular- algunes de les comunitats en les que hi havíem treballat”. En un temps rècord vàrem poder enviar-hi més d’un milió de les antigues pessetes”, recordava.

Baula es va vincular aviat amb els Comitès Oscar Romero, arribant a ser-ne els coordinadors de tots els C.O.R. de l’estat. És que han begut del missatge d’Òscar Romero, aquest bisbe assassinat a El Salvador i qualificat de màrtir per ser la veu dels sense veu tant a El Salvador com a tota l’America Llatina, així com també el missatge del català Pere Casaldàliga i tota la corrent de l’església anomenada “teologia de l’alliberament”. ÉS allò de “les seves causes són les nostres causes”.

Més tard, de la mà de Josep Maria Pujol, explicava, continuarem la nostra activitat a Rwanda. Els contactes que hi va deixar allà l’actual rector de la Parròquia de Sant Maure va permetre un apropament a la realitat d’Àfrica i aprofundir així en el que no és ja “el tercer món” sinó una realitat de països empobrits.

Recordaven també l’activisme dut a terme, per exemple, quan vàren penjar crespons negres als fanals denunciant el genocidi al Zaire, o quan durant molts dilluns ens concentràvem fent sonar la sirena de guerra i s’escoltava el bombardeig de la guerra dels Balcans, que ens posaven els pèls de punta, o les cassolades contra la guerra a l’Iraq, o a les manifestacions contra la guerra...   

Rafa Sánchez recordava també el compromís de Baula amb la realitat que ens envolta: l’acollida d’un grup d’emigrants africans on ajudàvem amb classes de llengua (o bàsicament suport afectiu), el projecte de la Casa del Món que, a banda de donar classes de català i castellà, el que es pretenia era establir llaços amb les dones de la comunitat magrebina,; fins la nostra participació a “Som Poble” on, de la mà d’altres entitats i persones particulars, hem treballat en el banc d’aliments...

En Rafa concloïa la valoració que, tant per a ell mateix om per les  companyes que representava, havien significat aquests anys, perquè aquesta vivència els ha servit per ser millor persones, per aprendre a tractar tothom per un igual sense importar el seu color de pell, l’ètnia, la religió ni el sexe: crec, va dir, que -en el fons- és el que hem intentat transmetre amb les nostre activitats, perquè hem après que per ser efectius cal ser -sobretot- afectius.

maribelanoia@gmail.com

ELS DRETS FONAMENTALS, LA BASE DE TOTA DEMOCRÀCIA

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

Una de les coses que, en el que s’ha qualificat de modèlica transició fins que ens vàrem dotar de la Constitució de 1978, va ser considerada com una conquesta arrancada a la dictadura, varen ser les llibertats i els drets fonamentals, uns drets fonamentals consagrats a partir de la Declaració Universal dels Drets Humans aprovada per les Nacions Unides el 1948.

Al crit de Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia a Igualada

La lluita antifranquista

Veníem d’una llarga nit de morts i repressió, uns anys foscos de manca de llibertats i de venjança vers els perdedors per part dels qui, després d’haver orquestrat un cop d’estat militar, s’erigiren en victoriosos per damunt d’aquells que sorgiren legítimament d’un procés democràtic com va ser la II República. Uns anys d’ofec i persecució que a la història encara li toca  recuperar per un silenci imposat amb una Llei d’Amnistia que pesa com una llosa sobre la nostra fràgil democràcia, una amnistia que en no haver-hi hagut cap judici sobre els culpables d’aquell genocidi els ha fet immunes i -fins i tot- ara poden emprar instruments d’aquest sistema democràtic per presentant-se a les eleccions a cada descoberta i dur-nos de  nou al passat, encara que sigui de la mà de la democràcia de la que tan han blasmat.

No a la impunitat

L’Oficina de l’alta comissionada de les Nacions Unides pels Drets Humans ja ha demanat a l’Estat Espanyol la derogació de la Llei d’Amnistia de 1977 perquè incompleix la normativa internacional en matèria de drets Humans, doncs Espanya està obligada, sota llei internacional, a investigar les greus violacions dels Drets Humans, incloses les dutes a terme durant el règim de Franco, i a processar i castigar -si encara són vius- els seus responsables recordant el dret de reparació que tenen les seves víctimes.

Igualada. El dia que Juan Carlos I va abdicar a favor del seu fill.

Monarquia imposada   

Si bé, com deia més amunt, la nostra Carta Magna va ser celebrada per la conquesta de drets i llibertats negades i perseguides fins llavors, també va ser fruit d’un procés de consens, per tant, de concessió per ambdues bandes. A la gent que havíem lluitat contra la dictadura se’ns va imposar el Títol II i el Títol VIII. El títol II, que fa referència a la Corona, amb una Monarquia Parlamentària que ha esdevingut obsoleta en el temps, i no sols pel seu sentit antidemocràtic, sinó també -i sobretot- per haver-se mostrat poc exemplar i empastifada de corrupció al més alt nivell.

Els drets nacionals

Amb el temps, i sobretot perquè la societat la formen avui aquelles generacions que no la decidiren, aquest títol, i també el Títol VIII, que fa referència a l’estructura territorial de l’Estat i les seves Comunitats Autònomes, grinyolen i la qüestionen. No cal dir com aquesta cotilla ha ofegat les ànsies sobiranistes d’un poble que se sent menyspreat i com, en aixecar-se aquest poble per molt que ho hagi fet de forma pacífica i exemplar, les forces més retrògrades de l’estat han mostrat la seva veritable pell de llop que ja ni es disfressa d’ovella vigilant.

Els drets socials

Ja es va dir llavors que la Constitució de 1978 era com una navalla de doble full, que segons qui estigués al govern podria fer-la girar cap a un cantó o un altre, cap a aprofundir en els drets socials i/o drets nacionals o caminar vers la involució, i ja s’ha vist cap a quin cantó han exercit el poder aquells governs de la dreta que encara enyora el franquisme.

Manifestaació feminista a Igualada el 8 de març de 2019

El feminisme li fa front

I val a dir que la conjuntura internacional, sobretot d’ençà que Donald Trump és el President dels EUA, els és favorable. L’integrisme, el feixisme i el racisme, que sempre hi ha estat però que -com els ous de la serpent- restaven hivernats, han sortit de la llobatera i s’han tret la careta. L’entrada de VOX al Parlament d’Andalusia ja ens ha mostrat la seva gargamella i voracitat, sobretot pel que  fa als drets de les dones, així com els discursos del líder del PP Pablo Casado i les seves propostes gens encobertes de privatització de l’educació, de la sanitat i del desmantellament de tots aquells serveis que garanteixen uns drets socials i fonamentals que consagra la Carta Magna de 1978. Algun tribunal, començant pel Tribunal Constitucional, els processarà per conspirar contra els seus principis?.

Companyes del col·lectiu Compartim Ciutadanania a la manifestació després dels atemptats del 17 d'agost del 2017.

Visibilitzem els nostres veïns i veïnes

Aquest dijous és el Dia Internacional contra el racisme i la xenofòbia, una epidèmia que es fa present de forma perillosa a casa nostra, i que pretén dividir-nos per raons de diferent país de procedència u origen cultural, de color a la pell, d’orientació sexual, de diverses confessions o creences religioses, d’opinió diversa o qualsevulla altra condició o circumstància personal o social.

Ressorgeix perillosament de nou

Fa quatre anys tot el món “civilitzat” va reaccionar front els atacs terroristes de París a dibuixants de la revista satírica de Charlie Hebbo, apel·lant a la llibertat d’expressió com a baluard de les llibertats d’occident (avui tenim a la presó cantants i humoristes censurats per la seva expressió artística). I aquest divendres, un terrorista va atacar dues mesquites a Christchurch de Nova Zelanda, amb el resultat d’uns 50 morts. Altres mesquites a Europa han rebut també, aquests dies, nous atacs. On són les mostres de solidaritat amb la comunitat musulmana?, i als nostres veïns i veïnes, els hem mostrat el nostre suport?.

Protesta contra els atacs als centres de MENAs

Agressions en el dia a dia

Per aquest dissabte, per part de la Unitat Contra el Feixisme i el Racisme,  s’ha convocat a Barcelona una manifestació contra el racisme i l’extrema dreta. El portaveu d’aquest col·lecti David Karvala ha parlat d’aquest atemptat que només s’entén en el context de la islamofòbia dins la societat, assenyalant el paper de diversos polítics i mitjans de comunicació a l’hora de fomentar aquesta islamofòbia. Alhora ha assenyalat l’augment dels assassinats masclistes i d’agressions LGTBI-fòbiques en un moment en què VOX vol limitar els drets de les dones i les persones LGTBI. També ha criticat que, a la societat actual, existeixen diferents mostres de racisme, com ara la recent onada d’atacs a centres que alberguen MENAs (menors estrangers no acompanyats) i la impunitat dels atacants (no li consta que hi hagi hagut cap detenció).

Al carrer pels nostres drets fonamentals

Estem vivint una veritable regressió de molts drets assolits en llargues i costoses lluites d’anys i anys, i això no ens ho podem permetre. Els drets, que sempre han estat conquerits, cal defensar-los cada dia, i el més adient és que una societat amb drets cal construir-la de baix a dalt, per la seva implicació i garantia de continuïtat. Els drets socials, els drets nacionals i tots els drets són importants, però no és poden contraposar. El què està clar és que sense els drets fonamentals no hi ha cap base per poder caminar i avançar en cap dels drets dels que encara ens queda molt camí per recórrer.  

maribelanoia@gmail.com

UN COP L'ANY TOCA, I LA RESTA?...

CIUTADANA DEMPEUS - MARIBEL NOGUÉ i FELIP -

Ningú posa ja en dubte les raons que tenim les dones per commemorar el 8 de març amb actes reivindicatius i de lluita, amb una Vaga Feminista en portes que apunta que ens farem visibles com aquell qui diu “urbi et orbe”. Ara bé, és que les nostres reivindicacions tan sols cosa d’un dia, o fins i tot d’una setmana?. Té fonament la afirmació que fan moltes persones de que, quan es commemora algun altre dia per més causes, afirmen que  no hi hauria d’haver un dia especial perquè ja no caldria?.

Raons encara vigents

Doncs no, no tenen fonament. Perquè sí, sí que cal un dia per commemorar cada cosa que estigui establerta, i més per nosaltres, per la causa que defensem les dones. Les raons?, doncs en principi per una raó quantitativa (que és la que preval en aquesta societat), perquè som més del 50 % de la població. Però hi ha moltes altres raons de naturalesa més aviat qualitativa, més pròpia de com les dones concebem la societat i la mateixa vida: perquè les dones som les que aportem la vida, no sols perquè en som portadores en la fase de reproducció biològica sinó perquè som les que, de forma ancestral, tenim cura de les tasques de reproducció de la vida mateixa, no sols amb les persones que tenim al voltant sinó també al nostre entorn.

La saviesa de vida

Perquè quan es tracta de la vida humana el bagatge de les dones ve de lluny, com una saviesa ancestral que ens permet entendre les persones que ens envolten ja des del balbuceig dels nadons, passant per allò que preocupa als infants en la descoberta dels seus perquè, per les inquietuds dels nostres joves i les seves incerteses, pels encisos i desencisos de l’amor i el desamor a mesura que entren a formar part del món dels adults, de l’aposta per formar família pròpia amb la maduresa interior que s’assoleix a partir de l’experiència vital, o també o les incomprensions i solitud de les persones més grans, perquè certament és incomprensible que al final dels seus dies no rebin atenció, comprensió i reconeixement.

Consell internacional de les tretze dones indígenes

Respectuoses amb el medi ambient

Les dones sempre hem estat lligades a la natura, i no parlo ja de la realitat de les dones que formen part del món no industrialitzat, particularment les dones camperoles i ramaderes d’Àfrica o Llatinoamèrica, tampoc les dones que es dediquen al camp dintre dels països que conformem la Unió Europea, sinó també totes les dones -diem-ne- d’aquí. A l’hora de preparar l’alimentació dels nostres sempre tenim present els millors productes possibles, per la seva salubritat i -cada vegada més- per la gradual consciència de la necessària sostenibilitat del planeta, també en el reciclatge. A banda, qui no té una planteta interior o, si té alguna sortida, dona vida a plantes i flors en jardins o terrasses?. Sempre tenim en compte la mateixa natura i procurem tenir-ne cura de prop.

Cura també en salut

És que ens importa la salut dels nostres i sabem, des de sempre, que la natura ofereix aquells remeis adients per afrontar refredats o indisposicions lleus, també per aquelles cures més delicades de les malalties que sobrevenen als nostres. Ho hem vingut fent des de fa anys...

La tecnologia al nostre servei?  

La forma en què el capitalisme i el consumisme ha entrat a les nostres vides ha canviat també les nostres costums. És una avantatge, certament, que l’evolució tecnològica permeti que tinguem rentadores i tota mena d’electrodomèstics que ens fan la vida més fàcil, sí, però no per això ha de deixar de ser més compartida, no ho oblidem.

Avantatges a mitges

Caldria preguntar-nos, no obstant, si el temps que guanyem amb aquestes avantatges l’aprofitem per nosaltres mateixes o l’ocupem en d’altres obligacions. Perquè mica en mica hem anat prenent consciència de les diferències que ens presenta aquesta societat patriarcal, com xoca frontalment amb el sentit de justícia que generalment tenim les dones,  i com ens rebel·la cada fet que afecta no sols als nostres sinó també a les dones en general i al conjunt de la societat.

Una tasca de dones?

El nostre és un lliurament desinteressat, sí, perquè la nostra aportació al treball de reproducció de la vida no és ni retribuït ni reconegut, és com una càrrega que se’ns ha adjudicat i que depèn -exclussivament- de nosaltres des de sempre.

Doncs no, no és de rebut que les tasques de reproducció de la vida que es donen en el marc de cada llar no estiguin repartides en funció de les capacitats que cadascú hi pugui aportar. Ja des de ben menuts els infants, nens i nenes, han de poder assumir allò que poden fer per educar la seva autonomia i compromís amb el col·lectiu on viu i conviu. Favors els uns als altres i/o distribució de les tasques segons afinitats, sempre; però obligacions de les dones, pel fet de ser-ho, assumint rols i responsabilitats dels altres perquè ens toca: mai.

Ni reconeixement, ni gràcies

Per això fa anys les feministes diem que “cada dia és 8 de març”, perquè és cada dia que fem anar el món, i per un dia volem parar-lo perquè la nostra absència es noti i que, en aquest buit, hi deixem la nostra fonda petjada, la del pas de vida que hi deixem un dia rere l’altre, i no tan sols un cop l’any. No ens neguem a treballar per la vida, ens neguem a què se’ns consideri una obligació d’aportació gratuïta i- a sobre- que no se’ns reconegui socialment ni per donar-nos les gràcies.

maribelanoia@gmail.com