FEMINISME ISLÀMIC O MUSULMANES FEMINISTES

Ciutadana Dempeus 

Algú es podria preguntar perquè hi ha tant interès en justificar un suposat rebuig als musulmans que, amb una presència cada vegada més creixent en mig del nostre món occidental, sembla hagin de ser els culpables de tots els nostres mals. En aquest sentit ens podem preguntar també perquè els tòpics i rumors sobre els musulmans, i posant com a excusa el seu Islam, ens porten a concloure que tracten i degraden la situació de les seves dones, i això ha justificat més d’una guerra (la invasió de l’Afganistan dels talibans, per exemple). No seré jo qui analitzi aquest text sagrat i ho comprovi, per això ja tenim algunes veus autoritzades com ara la nostre il·lustre Dolors Bramon, que ens ho explica de forma reiterada en nombroses publicacions. El que sí sé és que una cosa és la espiritualitat intrínseca en tot ésser humà, l’altre són les diverses religions que practiquen les diferents comunitats o formes d’organització social, i l’altre –encara- són els efectes d’una estructura patriarcal que, de forma transversal, es reprodueix a gairebé totes les societats, sigui quina sigui la seva cultura o professió religiosa, majoritària o no, que degrada la dona a un ser dependent, per no dir que –fins i tot- li neguen el propi ésser.

      

Els feminismes religiosos no són feminismes 
Aquests dies he llegit un interessant article de la gran escriptora i amiga Nazanin Amirian on es palesa que els feminismes religiosos no són feminismes: “Tot i les seves pretensions aglutinadores i universalistes, les religions són –juntament amb els mercats- els dos principals enemics dels drets de la dona al món”, diu. “No fa gaire que les propostes generals d’un feminisme sense adjectius, adaptades a la situació concreta de cada país, mostraven la seva capacitat per reclutar milions de dones i alguns homes desitjosos de progrés, per posar fi a l’escandalosa discriminació que pateix la meitat de la humanitat per raons de sexe. L’assalt del neoliberalisme als sous i als serveis socials ha estat com un regal per a les institucions religioses que veuen com milions de treballadores tornen a ser esclaves del senyor, de la llar i del cel i, desesperades, recuperen els amics invisibles de temps enrere. No obstant, a finals de la dècada de 1970, les seves fràgils fites assolides varen ser envestides per la santa aliança entre el capitalisme exacerbat i el fonamentalisme jueu, cristià i islàmic”.

Nazanín Amirian

El fonamentalisme a la una

Nazanin continua analitzant: el 1978, mentre el polonès Karol Józef Wojtyla es convertia en Joan Pau II, a d’altres fronteres de la URSS, les dretes sunnita i xiïta irrompien a l’Afganistan i a l’Iraq. És en aquest marc on apareixen els feminismes religiosos, còmplices de les teocràcies opressores que han vestit amb disfresses modernes els vells conceptes superats, amb la finalitat de justificar l’ estatus inferior de la dona “pel seu destí biològic” i la seva raó de ser. En aquest sentit, afirma Nazanin, cap interpretació benèvola dels textos sagrats proposa un canvi en l’estructura de poder en benefici d’un món més just per la dona treballadora.

Feminisme a les religions

Si bé van ser les promotores del moviment secular universal pels drets de totes les dones, les religioses feministes que lluiten per establir estats teocràtics, reclamen un tracte igualitari per a elles i poder ocupar llocs de poder en la institució, com si el fet de tenir una pastora convertís el ramat (una massa sense voluntat pròpia) en ciutadans defensors dels drets humans. Per altra banda, les feministes religioses jueves, en lloc de lluitar per un estat laic, demanen als rabins poder resar lliurement al Mur de les Lamentacions, acabar amb espais segregats per sexe i amb el registre de fills nascuts fora el matrimoni en la llista de nens bastards.

Antecedents de dones al govern en països “islàmics”

Per la seva banda, el feminisme islàmic neix a l’Iran a principis del 1990 després de la il·legalització de les organitzacions feministes laiques. Van pensar que eliminant les veus que parlaven d’un greu problema social, el problema desapareixeria per art de màgia. Va ser així com les mateixes dones islamistes vinculades als homes del poder, i afectades per la restauració de les lleis medievals que assignaven l’estatus de subgènere a les iranianes (que el 1964 tenien una ministra al govern i un ministeri de la Dona el 1974), van decidir oferir la seva versió alternativa de l’Alcorà suavitzant l’apartheid de gènere imposat per aquella teocràcia. Mentre que els fonamentalistes apostaven pel “Casa’t i sigues sumisa” i acusaven les feministes de ser agents de la corrupció moral, les moderades exigien que el mocador substituís el hijab i que, en la aplicació de les lleis bàrbares de lapidació o del talió, la vida de la dona valgués el mateix que la d’un home, i no la meitat. Amb tot, però, les seves propostes van ser desestimades pels islamòlegs, i aquesta postura va empènyer –per exemple- la Premi Nobel de la pau Shirin Ebadi a passar al tercer grup, les radicals, que reclamen una clara separació entre la religió i el poder.

Quan hi ha injustícies socials la religió avança

Si, és cert, la religió prospera on hi ha greus injustícies socials –i per això la seva presència a l’Europa del benestar ha sigut menor-. El secularisme és la condició prèvia per l’alliberament de la dona: les primeres musulmanes que van poder votar ho van fer el 1919 a les repúbliques socialistes de la URSS. A l’Aràbia Saudita encara no poden. Els textos sagrats, diu Nazanin, s’oposen a quasi totes les reivindicacions feministes com ara acabar amb la feminització de la pobresa i amb la violència contra la dona, o denunciar que entre 193 països només hi ha dones cap d’estat o de govern en 19, o que la dona pugui ser qui decideix sobre el seu propi cos com és en el cas de l’home.

N’hi ha prou en feminitzar els diversos col·lectius

En definitiva, no es tracta pas que les diferents religions es facin feministes ni tampoc es tracta de ponderar quina doctrina concreta de les religions existents, teocràtiques o no, poden ser qualificades de feministes. N’hi hauria prou que es feminitzessin els col·lectius de les seves diferents organitzacions per tal de que les dones que hi pertanyen puguin ser acceptades i escoltades amb igualtat.

Fer front a les desigualtats per sí mateixes

Del que sí es tracta és de que totes les persones –també les dones- tinguin les creences que sigui, professin o no alguna religió i/o en siguin més o menys practicants, ningú ha de substituir el propi dret que tenen totes les dones –qualsevulla que sigui la seva condició social, cultura o religió- per tal que puguin fer front –per elles mateixes- a les desigualtats que pateixen en el seu dia a dia a la societat on viuen. I poden fer-ho –com no- conjuntament amb d’altres dones del seu entorn, sigui quina sigui la cultura d’origen o la religió que hagin adoptat.

Per fortuna hi ha feministes a totes les cultures i tradicions, i la lluita feminista no entén, o no ha d’entendre, de diferències. Massa que les hem patit i patim encara. 

 maribelanoia@gmail.com