Ciutadana Dempeus
Ningú posa en dubte la major
sensibilització que hi ha al conjunt de la societat sobre la realitat de la
violència. Fins i tot les institucions han fet seu aquest discurs –sobretot-
amb motiu de la commemoració del Dia Internacional per l’eradicació de la
violència ver les dones, cada 25 de novembre.
Qui retorna la vida a les
dones mortes?
Sí,
aquesta commemoració és un bon motiu perquè aquest patiment surti del silenci i
ocupi un cert espai en allò públic. La llàstima és que –dissortadament- l’endemà
tornarà a formar part del món del silenci, fins que una altra dona trobi la
mort a mans del seu antic company sentimental convertit ara en assassí. Llavors
sí, alguns dels polítics responsables es rentaran la cara amb aigua bruta
convocant la població a cinc minuts de silenci per condemnar aquesta mort. I hi
assistirem, com no, amb llum i taquígrafs amb una posta en escena cara als
mitjans perquè no hi càpiga cap dubte que ho condemnen. Però, qui li retorna la
vida a aquesta nova víctima de la violència?.
És
cert que avui dia comptem amb alguns serveis especialitzats per atendre les
dones que pateixen aquesta violència, uns serveis que estan constantment
amenaçats per les sistemàtiques retallades de recursos destinats a tot allò
social que duen a terme des de les inhumanes i fredes directrius del
liberalisme econòmic, també cal dir-ho. El que les dones no estem ja més
disposades a acceptar és l’oblit al calaix -d’allò eternament pendent- d’aquells
programes i mesures de prevenció que evitin tant de patiment en solitud quin
preu poden pagar les dones –fins i tot- amb
la pròpia vida. Com travessem aquelles parets amarades de llàgrimes i detectem
el plany que amaguen?.
Responsabilitat i compromís dels
adults
El
programa d’activitats institucional de l’agenda d’enguany està dirigit
bàsicament a les generacions que pugen, per tal siguin educades en el respecte
i al tracte entre persones d’una o altra condició sexual, perquè tenen els
mateixos drets. Llàstima que ho aprenguin com una assignatura més i que, quan
es fan més grans, continuïn adoptant els rols apresos de la gent que tenen al
seu voltant o que la publicitat o la televisió han condicionat els models de
conducta que toca. I aquí és on rau el compromís dels adults, en no delegar en
els demés una responsabilitat ineludible.
Claudicar per amor no és amor
Els
comportaments es transmeten, no s’ensenyen en un llibre, i si es troba normal
que a les dones se’ns tracti com a objecte de desig, de conquesta per una
suposada possessió simplement pel nostre aspecte físic, ja sigui per
piropejar-nos suposadament o –perquè no- insultar-nos, no és tant estrany que
els joves repeteixin aquest rol que troben tan normal.
La
violència és fruit de l’estructura patriarcal que impregna tots els racons de
la societat, fins i tot les nostres llars. Quant d’amor desplegat per fer feliç
l’altre des de la claudicació per evitar la confrontació, l’enuig, els crits o
les amenaces d’alçar la mà ?.
Front la dependència conrear la
autoestima
Aquest
és, certament, un amor molt mal entès, emmetzinat ja en la infantesa amb els
comptes de princeses que esperen el seu príncep blau per tal que la porti de la
mà i l’alliberi dels problemes, negant la pròpia capacitat de les dones de
poder viure per elles mateixes. Ja és prou difícil viure avui aquesta
independència, ja sigui per la manca de treball que fa que moltes dones i les
seves famílies depenguin econòmicament d’un únic salari o paga que entra a casa.
A la dependència econòmica i a la necessitat de compartir habitatge cal
afegir-hi també la dependència emocional que adquirim potser perquè no s’ha
conreat prou la necessària autoestima, sempre pendent de l’aprovació de l’altre
o -en el millor dels casos- relegada en darrer terme per haver de prioritzar
les necessitats més primeres de tots els membres de la família.
Combatre la sensació de fracàs
Quanta
sensació de fracàs acumulada perquè ens han ensenyat que si la família no va bé
és per la nostra causa: què pensaran els demés?, si els ho expliqués potser ni
em creurien... és tan difícil... Què pensaran de mi?.
El monstre del patriarcat no ens ve a
veure, ens aixafa
No
ens ho hem de creure pas, res de tot això. Malgrat les dones siguem com unes
superdotades per ser capaces d’arribar a tot arreu, no som superwomen, l’èxit no està en ser una “dona 10” i triomfar en tot. El monstre del patriarcat no és que ens
vingui a veure sinó que ens aixafa i condiciona des del mateix nucli de la
organització social: les llars. I és aquí on les dones hem de ser capaces de
connectar-nos les unes a les altres per establir complicitats i fer visible el
sistema opressor, que és el causant veritable de la nostra infelicitat, doncs
som incompatibles amb la violència, i de violència la societat actual n’està
prenyada.
Teixint complicitats per eradicar la
violència
Tan
sols teixint aquestes complicitats el podrem desemmascarar, fer que la resta de
la societat es responsabilitzi d’assumir allò que li pertoca i no faci més
feixuga la vida sobre la nostra espatlla que carrega més del que ens toca com a
éssers humans, simplement pel fet de ser dones. En aquest sentit ens cal
començar per les persones que tenim més properes, tant en fer possible que
s’eduquin en responsabilitat i respecte com en exigir el compromís de conducta
permanent: Prou feminicidi aquí i arreu del món. Les dones som portadores de
vida i conciliem amb la natura, el masclisme és sinònim de destrucció i mort. Ens
volem vives. Tolerància Zero a la Violència.
