NO MORIM, ENS MATEN

CIUTADANA DEMPEUS    MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Gairebé mig milió de persones, majoritàriament dones, omplien els carrers de Madrid aquest dissabte passat. Fartes ja de suportar totes les violències masclistes que ens ofeguen i maltracten dia a dia, deixant-hi sovint la pròpia vida, el moviment feminista d’arreu de l’Estat va convocar aquesta marxa per exigir la implicació dels estats i eradicar aquesta xacra social que és la vergonya de qualsevol societat que es reclami avançada (en democràcia i drets humans, està clar). 
Una realitat que continua amagada

Sense comptar les dones assassinades els darrers dies, del 1995 ençà -data d’ on parteixen les estadístiques més recents- s’enregistren 1378 dones mortes a mans de les seves parelles sentimentals. En el que portem d’any ja s’han comptabilitzat 70 feminicidis i, tan sols aquest estiu, han estat assassinades 37 dones i 8 menors a mans de les seves parelles, pares o parelles de les seves mares. Dones i menors que pateixen la violència patriarcal en les seves múltiples formes. Aquesta realitat és tan sols la punta del iceberg d’un problema que roman amagat enmig del nostre entorn més immediat.

No són crims passionals

Abans es deia que sempre n’hi havia hagut del que se’n deia “crims passionals”, aquells que ocupaven les portades de les revistes sensacionalistes, però ara ja no estem disposades a callar per més temps doncs hem assumit que és una anormalitat social per molt que cada setmana es repeteixin nous casos de dones mortes per causa de la violència masclista.

Desvaloritzades i cosificades

El moviment feminista considera que les violències que vivim en diferents àmbits es succeeixen en una societat que tolera la desigualtat i, amb ella, resta credibilitat i autoritat a les dones. El masclisme alimenta, per una banda, la nostra desvalorització i -per l’altra- la cosificació dels nostres cossos amb la manca de respecte a les nostres decisions. Tanmateix, aquestes agressions són inseparables de les que pateixen les persones que no responen a la masculinitat hegemònica.

Una divisió de rols atàvica

És la mateixa estructura de la societat la que ofega i condiciona el dret a la vida i al desenvolupament humà de les mateixes dones. Són raons que venen de lluny i que estableix una divisió atàvica dels rols assignats als homes i a les dones; uns rols que associats a un model econòmic on preval el diner, determina que el treball dels homes és el productiu, el que se li reconeix un rendiment i es remunera, mentre que el de les dones gira entorn del treball reproductiu de les persones, que no té remuneració i –si la vol o la necessita- ha de fer –amés a més- el mateix treball productiu assignat als homes sovint en pitjors condicions i menys remunerat.  Aquest context de la relació entre els homes i les dones està carregat d’història, de cultura i –per tant- de creences, símbols i conceptes que poden explicar perquè –a voltes- s’ha naturalitzat el fet de la violència.

Totes les violències a casa mateix

La violència econòmica no és la que –encara avui- no reconeix el mateix salari pel mateix treball, sinó que en l’àmbit familiar es posa de manifest, en particular, en el cas de separació o divorci, doncs les dones –de forma majoritària- es queden amb les criatures i no sempre l’home assumeix el cost d’una pensió d’aliments i/o compensatòria justa. Tothom coneixem famílies monomarentals que han de fer front, en solitari, a les càrregues familiars amb les dificultats afegides de la manca de feina i que –en el cas de trobar-ne- són treballs en precari i amb uns salaris molt baixos (en aquest sentit sabem de moltes àvies i avis que assumeixen unes despeses que ja no els pertanyen).

Volem viure sense risc d’assetjament

És violència també no poder anar pels carrers amb seguretat, la por a ser assetjades al carrer o també en els llocs de treball és un atac a la nostra llibertat. No ens pensem pas que els maltractaments i els abusos és un tema del passat i que avui amb les joves ja no passa. És mentida: en la relació entre joves es reprodueixen vells esquemes de control sobre les dones, control sobre la forma de vestir, sobre amb qui es relaciona, controlant mòbils, etc... No és pas un tema superat i es produeixen en totes les edats.

Els integrismes, un perill real per les dones

És impensable que, en una democràcia que consagra els principis dels drets humans a la seva Carta Magna tinguin tan poder d’influència els integrismes que -de la mà de les institucions religioses releguen la dignitat de les dones a la seva maternitat, negant totes les potestats socials que tenen com subjectes de dret. La radicalització dels integrismes ens podria dur a que, d’ aquí a res, puguem veure com a les dones se’ns relega a la situació del segle IV quan encara no teníem ànima...

Vendre el propi cos, una esclavitud

Tant de culte com es dóna al cos i sovint les dones estan abocades a subsistir venent el propi cos, és l’esclavitud del segle XXI, doncs el tràfic humà és un dels negocis il·lícits globals que més ha crescut en els darrers temps: ocupa el tercer lloc, després de la venda d’armament i del comerç de drogues. És difícil quantificar el volum de negoci d’aquesta explotació sexual de les dones per ser una activitat que es duu a terme al marge de la llei. No obstant –segons informes de la ONU- s’estima que la xifra és superior als 32.000 milions de dòlars.

El sistema patriarcal i el masclisme maten

Les dones denunciem la omnipresència del masclisme en una estructura patriarcal que ens ofega. No és que morim a pessics per la duresa de la vida i les repercussions en la nostra salut, sinó que amb aquesta violència masclista que ens envaeix, a les dones ens maten!!!.

maribelanoia@gmail.com