MARIBEL NOGUÉ i FELIP
És
any d’eleccions diverses i el panorama de la política electoral, candidatures,
acords, desacords i possibles aliances, és el que marca la activitat política
de caire més domèstic, i quan dic domèstic incloc les municipals, les
autonòmiques i també les legislatives a nivell estatal, perquè la alta
política, la que marca la nostra quotidianitat de debò, es decideix ben lluny
de nosaltres.
Unes
eleccions diferents
Aquestes seran, en tots aquests
àmbits, unes eleccions diferents, bàsicament perquè la generació que es va
mobilitzar el 15-M del 2011 empeny amb força, té ganes de canviar les coses i
es malfia de la política que s’ha dut a terme després de més de trenta anys de
democràcia. Molts d’aquesta generació jove no varen patir la negació de
llibertat i de drets de la dictadura franquista i, tot el que es fa, els pot
semblar poc o insuficient. És absolutament legítim, doncs els qui lluitarem
sota el franquisme per albirar les llibertats i la democràcia tampoc estem
satisfets de com se’ns han anat segrestant aquests drets i llibertats
arrencades a base de lluita i esforços que venen de lluny.
Els
moviments socials i la democràcia
Amb aquests precedents el debat es
produeix a diferents nivells. En primer lloc es debat la pervivència dels
moviments socials independentment de qui governi a les institucions, però en
segon lloc, les mateixes persones que participen d’aquests moviments tenen
ganes de posar-se a l’altra cantó i maldar per fer realitat les seves
aspiracions. Es busquen noves formes d’associar-se considerant caduques les
formes de llistes avalades per partits polítics i d’acord amb la constitució,
una constitució que se’ns presenta com a intocable pel que fa a la forma de
Monarquia que té l’estat i a l’amenaça d’intervenció de l’exèrcit si es vol
sortir del marc de les autonomies, però que des de les formacions polítiques
que defensen l’alternança en el bipartidisme no varen dubtar ni un moment en
modificar –en ple mes d’agost- per garantir el pagament del deute al gran
capital.
La
promoció d’una alternativa “controlada”
Conscient del desgast del govern del
PP, com curant-se en salut per si es donava aquest bipartidisme, el recentment
traspassat Sr. José Manuel Lara, conegut empresari editorial, va decidir
potenciar dues cadenes de televisió diferents alhora. A aquestes alçades ningú
pot negar la plataforma mediàtica que Pablo Iglesias ha tingut a les tertúlies
televisives. La àrdua tasca d’oposició que estan duen a terme els Diputats al
Congrés de Izquierda Unida resta invisibilitzada, minimitzant així els efectes
que podria tenir el potencial creixement d’una força d’esquerres que ve de
lluny, que és crítica amb les polítiques econòmiques dels darrers governs, i
que podia ser una amenaça incontrolada.
Joves
que malfien de qui els han precedit
És propi de la situació jove que, en
adquirir un cert grau de maduresa, es vulgui deixar enrere el que han trobat,
com malfiant-se’n, i voler-ho canviar per sí mateixos. I això és el que passa.
Molts joves universitaris, que han assolit una consciència política teòrica,
des de la ciència i la no experiència, es veuen ara amb cor de dur a terme allò
que han estudiat. Alguns han participat en moviments socials, però molts altres
s’estrenen ara.
Un
garbuix de propòsits d’esquerra fraccionats
Hi ha una diferència de com
s’organitza el que és la dreta amb com la gent vol associar-se des de
l’esquerra, tot i que aquests termes avui estan una mica desdibuixats (la
prioritat de la sobirania nacional ha predominat per damunt d’altres temes de
caire social més propis de l’esquerra). La dreta va tota a una, els interessos
econòmics són molt clars i és fàcil assolir compensacions econòmiques per
ser-ne seguidors (càrrecs, compensacions, etc...). Però a la motxilla de la gent
que es reclama de l’esquerra sols hi ha que voluntat de treballar pel bé comú
des de la honestedat, amb ideologies i/o idees que ens mouen.
Personalismes inevitables
Així tenim que la gent que es
reclama de l’esquerra, per naturalesa té alguna cosa a dir -i per tant- el seu
dret a participar, per tant les formes organitzatives són clau per cohesionar
un col·lectiu que és susceptible a ser manat. Voler sotmetre-ho tot a la
assemblea respon a això. És ideal, però a efectes pràctics s’acostuma a imposar
qui té un caràcter més fort o és més intransigent, dificultant l’eficàcia del
treball que han de dur a terme. Cal detectar a temps els aprofitats per no
podrir tot un cistell...
Entre
l’assemblea i/o la organització
Apostant per aquesta forma més
participativa sempre he optat per estar organitzada a nivell col·lectiu. El que
no he fet mai és traslladar directives alienes per damunt de la voluntat de
tots i totes les participants, sinó maldar per facilitar l’èxit de les
propostes del treball de grup.
Des
del centralisme encara
Ens
omplim la boca d’autonomia però la pauta es marca a nivell dels partits
ubicats a una capital que no renuncia al seu centralisme. Les expectatives de
canvi generen estranyes aliances entre els qui –des de l’alternança bipartidista-
blinden aquells acords que poden posar en perill el seu model d’estat. Es parla
de la nova i la vella política i ningú dubta ja de presentar-se a les
institucions, però l’esquerra es presenta
més fraccionada que mai.
Les
dificultats d’articular la diversitat
Tothom parla d’anar a la una, però
ningú vol que se’l confongui amb el del costat. Per fer front al Goliat que
tenim davant hem de fer servir l’enginy del David i plantar cara amb força que
tenim des de baix. Ara no és hora de treure pit per mesurar les forces d’un i
altre, com diuen alguns, ara és l’hora de posar en pràctica allò que és
essencial per la gent que es reclama de l’esquerra: la capacitat de conviure en
la diferència, considerar que la diversitat és la nostra carta de naturalesa i
que el repte passa per posar per davant allò que ens uneix tot respectant la
singularitat de cadascú. Diversitat d’homes i dones, de joves i grans,
d’estudiants i treballadors, de nascuts a casa i vinguts a casa d’altres
indrets...
Uns
exemples culinaris
Sovint poso exemples culinaris per
il·lustrar aquesta proposta: no és el mateix que posem tota mena de verdures en
una olla i en fem un puré (que perden el seu gust particular) que si fem una
amanida on hi podrem barrejar tota mena d’ingredients. Cadascun preservarà un
sabor singular que, en combinació als altres ingredients, li donen al plat
aquella riquesa i varietat que ens alimenta. I a l’hora d’amanir-ho no ens
preocupem, podrem posar l’oli i el vinagre en un sol setrill, aquests elements no
es barrejaran pas i mantindran la funció d’amanir cada gust com hom desitja. No
heu menjat amanides amb ingredients exòtics provinents d’altres indrets del
món?. Jo sí, i m’agradarà poder-ne descobrir de nous. Aquest és el meu desig.
