UNA MARXA DE TORXES CONTRA LA VIOLÈNCIA

Una marxa de torxes ha recorregut els carrers més cèntrics d’Igualada per commemorar el 25 de Novembre coma Dia Internacional per l’eradicació de la violència vers les dones. Sortíem de l’Ateneu Igualadí, on s’havia dut a terme la Conferència sobre “Mites i realitats sobre l’assetjament sexual i l’assetjament per raó de sexe en l’àmbit laboral”, l’acte institucional organitzat per la Mancomunitat Internacional de la Conca d’ Òdena (MICOD) per commemorar aquest 25-N. Prop d’un centenar de persones, majoritàriament dones però exclusivament, iniciarem llavors una marxa de torxes darrere una pancarta on s’hi podia llegir: el masclisme mata i les dones diem prou!.

En el decurs del trajecte fins arribar a la Plaça de l’Ajuntament es proferiren crits com ara: “Ni víctimes ni passives: dones combatives”, “NO és NO”, “Cuidar i fregar, també és treballar”, “Jo pareixo, jo decideixo”, “Parir és un dret, no una imposició”, “Avortament lliure i gratuït”, “fora rosaris dels nostres ovaris”, o “Visca, visca, visca, la lluita feminista”.

Per a moltes dones grans i joves, participants a manifestacions semblants a Barcelona, era un orgull poder viure una manifestació feminista pels carrers d’Igualada. La tradicional concentració amb encesa d’espelmes d’altres anys va donar pas al relleu de la torxa generacional, així –diuen les joves- passem del victimisme de les espelmes a l’actitud de plantar cara a la violència amb la força de la flama de les torxes, perquè aquesta era –en tot moment- la actitud que acompanyava la marxa a través del seu recorregut. 

En arribar a la Plaça de l’Ajuntament, com cada any, s’ha llegit –entre diverses participants- el manifest de la Xarxa de Dones Feministes contra la violència amb el títol “Contra la Violència i la indiferència: Subversió i Autodefensa feminista”. S’hi denunciava, entre d’altres causes “la globalització de les violències masclistes contra les dones i les nenes; la falta de voluntat política per donar compliment a la legislació vigent; la manca de dotació dels recursos econòmics i humans necessaris per l’eradicació de la violència masclista i la desigualtat; la violència estructural i simbòlica que acullen i donen força a totes les expressions de violència vers les dones; la constant No credibilitat de la paraula de les dones; la culpabilització de les dones quan desisteixen de seguir els processos judicials i denunciem la victimització que aquests processos generen a les dones que decideixen continuar-los; la reducció de les ordres de protecció per a les dones; la violència provocada i sostinguda per les retallades, amb l’excusa de la crisi; la invisibilització i menysvaloració de les tasques de cura i civilització, realitzades majoritàriament per les dones, enfront la hipocresia d’incloure al PIB de l’estat el producte econòmic de la prostitució, entre d’altres.

Perquè “Seguim i seguirem” denunciant, recordant, expressant, cridant, clamant, avui i sempre, que la violència és responsabilitat de qui l’exerceix, no de qui la pateix; seguim i seguirem validant l’experiència de les dones sobrevivents a la violència; validant la nostra paraula davant la injustícia de la justícia que se’ns ofereix; i seguim i seguirem lliures, insubmises, rebels i amoroses, lluitadores pacífiques, diverses, riques, valentes... Dones a la fi”.

Per part de les dones joves també es va llegir el seu propi manifest, cloent així una reeixida Marxa de Torxes convençudes que TOTES, JUNTES I LLIURES, SEGUIM I SEGUIREM TRAÇANT EL CAMÍ DE LA PAU. 

LA VIOLÈNCIA QUOTIDIANA

MARIBEL NOGUÉ i FELIP

En pocs dies hem viscut noves morts víctimes de la violència masclista, unes morts que passen a formar part de la llarga llista de dones que han perdut la vida a mans de les seves parelles sentimentals. Després dels fets, però, cal afrontar-ne les conseqüències: quina és la actuació policial adient per trobar culpables i posar-los a mans de la justícia, o veure a qui es delega la cura dels infants menors que han deixat enrere quan n’hi ha. El que les lleis no tindran en compte és l’autèntic calvari viscut per aquestes dones -des de la solitud i el patiment callat- enmig d’unes parets pensades per donar l’escalf propi d’una llar, però que tan sols han acollit els plors i la por -des del desesper i la impotència- tot tement un desenllaç anunciat a partir de les constants amenaces rebudes per l’agressor.

Un altre 25-N per eradicar la violència masclista

Cada any, amb motiu de la commemoració del 25 de novembre, Dia Internacional per l’eradicació de la violència vers les dones, servem uns moments per la memòria de les víctimes de la violència masclista, i assenyalem aquests fets -com a delicte que són – apel·lant a la justícia, que és el que toca. Cada any també, però, denunciem les causes que provoquen aquesta epidèmia i en vindiquem la implicació dels poders públics per tal que duguin a terme aquelles polítiques que permetin afrontar aquesta xacra social des de la prevenció.

 Situacions flagrants que ens queden lluny

Amb la globalització de la informació ens arriben molts cassos extrems i flagrants que es donen –i que sempre s’han donat- a molts indrets del món: violacions, menors obligades a casar-se amb adults, segrests de dones i nenes com a botí de guerra, aplicacions d’antigues costums tribals com ara les lapidacions o les ablacions, etc...  Tots aquests fets reals ens indignen i ens remouen la nostra consciència fins al fons, i potser pensem que ens queden lluny, però hauríem de ser conscients de que, potser més sofisticat, la discriminació i la violència masclista ens envaeix constantment en el nostre dia a dia també aquí.

Situacions més subtils que tenim a prop

Enguany, des de la MICOD (Mancomunitat Intermunicipal de la Conca d’Òdena), s’ha endegat una campanya publicitària adreçada majoritàriament als joves donat que és quan es comencen a donar comportaments que reprodueixen vells esquemes de dominació vers la dona sota el paraigua de l’amor (el meravellós prínceps blaus dels contes). Als cartells s’hi contemplen moltes situacions quotidianes que denoten un comportament masclista, conté una diagnosi i s’hi dóna una resposta per tal de fer-hi front. Així tenim, per exemple, que: “Exigir a la parella tenir relacions sexuals i, a més a més, sense usar preservatiu, és una imposició i una irresponsabilitat”; o bé que “T’he esborrat els contactes dels teus ex... No els vols per a res...”, perquè no es té en compte que hi ha coses que són d’una mateixa i a ningú més li importa; o bé que “Rebre constantment missatges al mòbil preguntant què estàs fent, o bé on ets? vol dir que la relació no està basada en la confiança i que no es respecta el propi espai ni la intimitat”. Quan diuen “Massa curta la faldilla, que vols que els meus amics et mirin el cul?, es nega el fet que -ningú més que una mateixa- decideix sobre el seu propi cos; o bé que “Tocar el cul a alguna persona aprofitant la foscor de les discoteca, el carrer o el transport públic és un abús i no s’ha de permetre”, cosa que passa sovint entre adults.

Una campanya que ens interpel·la en el dia a dia

El denominador comú d’aquesta campanya és una apel·lació a cadascuna de nosaltres (i a cadascun també) a fer front al que, malgrat se’ns presenti dintre la normalitat i d’hàbits de sempre, encobreixen un llenguatge i comportaments masclistes. En les converses de cada dia, ja sigui en relacions de treball, d’escola, d’anar a comprar, de relacions socials o d’amistat, no és poden admetre comentaris masclistes ni sexistes. Fins i tot quan tenim un enuig -i ens quedaríem alleugerats insultant qui ens ha ofès- fent servir els tacos de sempre –tacos que hem emprat fins i tot les dones- i no tenim en compte que són improperis pensats per humiliar i degradar les mateixes dones per la seva condició sexual i/o de maternitat. 

Canalitzar el nostre enuig sense insults sexistes 

Potser caldrà fer anar l’enginy i trobar noves frases que puguin descarregar impulsivament els nostres ànims ofesos (a fe de món que –tant a nivell individual com a nivell col·lectiu de país- més d’una vegada els deixaríem anar perquè algunes ofenses són de l’alçada d’un campanar i a un nivell sofisticat de grolleria barroera).

 El Manifest de la Xarxa Feminista

Entre d’altres situacions, en el manifest feminista d’aquest 25 de novembre es denuncia la globalització de les violències masclistes contra les dones i les nenes: “denunciem i manifestem el nostre rebuig a la manca de reacció social i política front els assassinats de les dones, uns assassinats que no s’aturen any rere any; denunciem la No credibilitat de la paraula de les dones; denunciem la reducció de les ordres de protecció per a les dones; denunciem la impunitat de les expressions i comportaments neomasclistes que envaeixen els discursos públics generant confusió i propagant creences enganyoses sobre la violència masclista; o denunciem la invisibilització i menysvaloració de les tasques de cura i civilització realitzades majoritàriament per les dones, enfront la hipocresia d’incloure al PIB de l’estat el producte econòmic de la prostitució...

Som tan valuoses que no tenim preu

I afirma, entre altres conclusions, que “seguim i seguirem lliures, insubmises, rebels i amoroses, lluitadores pacífiques, diverses riques, valentes”. Perquè som tan valuoses, que malgrat se’ns vulgui integrar a la economia de mercat, les dones no tenim preu.