ELS CONTRASTS D'AQUESTES FESTES

Certament, la commemoració d’ aquestes festes no deixa ningú indiferent, sembla ser que els fasts de la llum al carrer i l’ ambient nadalenc ho són per a tothom i no ha de deixar ningú exclòs, o sí?. Ens pot agradar més o menys l’ ambient dels carrers enllumenats per incentivar l’ activitat econòmica del comerç; és clar que també podem passejar pel centre de la ciutat sota els primers freds i trobar-nos amb els amics i coneguts mentre anem de bòlit per trobar aquell regal adient per cadascuna de les persones, família o no, que hi hem de tenir relació aquests dies. Tot plegat, no obstant, amaga més d’un contrasentit.

A les fosques enmig de la lluminària

Qui més qui menys sabem de moltes llars que ja no poden posar la calefacció, potser sols els dies més fred, però moltes altres llars ni tant sols aquests dies. La anomenada pobresa energètica ens arriba a gent que tenim molt a prop. Des de sempre que hem tingut cura de no deixar llums encesos o aixetes obertes, però ara hi haurà molta gent que tindrà dificultats per pagar una factura que cada vegada inclou més conceptes que el propi consum. És el que penso quan veig aquest consum energètic extraordinari amb l’objectiu d’estimular el comerç de proximitat, l’economia de consum, vaja. Penso també en els que han perdut fins i tot la seva llar perquè el banc els ha desnonat per no poder fer front a una hipoteca signada en moments on es donaven tota mena de facilitats i –qui més qui menys- tenia feina i/o ingressos estables.

S’exclouen altres cultures però s’ importen negocis

Els canvis en les tradicions tenen també un altre contrasentit. Per una banda, la nostra societat continua tractant de ciutadans de segona les persones migrades que conviuen entre nosaltres, mentre que importem i fem nostre algunes costums d’ altres països. Està clar: l’ avet, el Papa Noel o Santa Claus no venen pas d’ un sud empobrit per la voracitat del poder capitalista que s’ ha instal·lat també al nord. I la pista de gel és un element absolutament importat únicament en clau de consum, una atracció per qui ho pugui pagar. Qualsevol diria que el cagatió, el pessebre amb el típic caganer, els pastorets o la nostra Festa de Reis no tenen prou entitat o arrelament entre nosaltres... I em pregunto: hem convidat els nostres veïns i veïnes, per exemple, a fer cagar el tió? o bé han de celebrar les seves tradicions entre la seva gent sense compartir-les?. És que nosaltres no som també la seva gent?.

Paral·lelismes

Cada cosa té el seu significat i estic segur que ens entendríem. Per exemple, més enllà del símbol religiós del pessebre, tenim present que Josep i Maria emigraven d’ Egipte i, rebutjats per tothom, varen haver d’infantar en un pessebre? (ara les dones que emigren del sud infanten en pasteres...). Els regals i ofrenes que va rebre el nadó de l’ establia no eren dels mateixos pastors? (la gent senzilla d’ aquell indret...). I els Mags, no eren uns savis que postraren símbols de riquesa material als peus d’ un infant recent nascut en la més extrema pobresa?. És que no som capaços de llegir aquest missatge?.

El valor més genuí de la humanitat

Són valors de senzillesa i bons desitjos que tenim oblidats malgrat -aquests dies- els verbalitzem a dojo en forma de desitjos. Jo em quedo amb el sentit més pur i genuí de la  humanitat, una humanitat despullada de cobdícia i maldat, la que sols traspua bondat i compromís amb la vida que ens ha estat donada per fer prevaler allò que és noble i just; amb una mirada al futur de la societat des de l’ ànima mateixa de cada esser humà, una mirada orientada cap a un horitzó diferent, una utopia on no existeixin les injustícies, on els corruptes siguin expulsats del paradís de la pau i l’ amor perquè no hi tinguin cabuda. Però sobretot on aquells qui malden per confrontar-nos els uns amb els altres per raons d’ origen, de llengua, de cultura, d’ orientació sexual o de religió tinguin que marxar amb la cua entre cames com ho fa el dimoni dels nostres Pastorets.

Per una Festa de Reis inclusiva en la diversitat

Vull veure gent de tots els colors al carrer la tarda-vespre de cada cinc de gener. Vull veure com els patges i patgesses (que es suposa no discriminen ningú per raons de color a la pell) es dirigeixen a tots els infants sense distinció, tant els que ja els esperen d’ altres anys com aquells que potser és la primera vegada que els veuen; que els donin dolços i els diguin paraules amables. Que s’ interessin per si tindran joguines..... Cal que cap infant –sense distinció de cap tipus- es quedi sense la seva joguina.

Desitjos tant nets com el somriure de cada infant

Alhora desitjo, des del més pregon, que cap infant – de qualsevol indret del món- pugui mostrar-nos  el seu natural somriure. I també en aquest entorn de contrasts, desitjo a les persones que sé em són fidels lectors i lectores que gaudeixin d’ aquest dies amb aquella pau a l’ ànima i netedat de cor que caracteritza la pròpia humanitat.

Que tinguem tots plegats un any nou que faci possible els nostres anhels.

MENTRESTANT...

MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Números y més números per especular quina serà la millor fórmula per proclamar la DUI que tan anhelen els nombrosos i creixents independentistes d’ aquest país: que sí una llista única de tots els qui defensen posicionaments independentistes, que si cadascú pel seu compte s’assolirien més diputats per convertir unes eleccions en un referèndum encobert, que si és millor anticipar-les o bé esgotar el mandat... Tot són especulacions i polaritzen l’atenció informativa de la política gairebé de forma exclusiva.

Una qüestió de diners que se’n van per les goteres del sistema

Sí, ja sé que és una qüestió de números, també d’uns números que han de quadrar els pressupostos de la Generalitat i que, si poguéssim disposar de la totalitat dels recursos que generem i no haguéssim de dependre dels que passen per Madrid -aquells que diuen arriben però no tornen-, segur que podríem donar solucions a tantes mancances com tenim, perquè de mancances en tenim, segur, com ara la manifesta manca d’inversions en infraestructures que, quan es fan, no es fan bé i amb prou garanties. El discurs de reclamar competències en les infraestructures que tenim al territori sense tenir-ne les competències és fàcil, sobretot per l’estat d’abandonament que ens tenen amb el transport de rodalies, per exemple. Però no tot és el fet de reclamar més diners de fora, que també, sinó que hauríem de mirar també on tenim les fuites per on se’n van els diners a la mesura que ens arriben, i això vol dir qüestionar les polítiques s’apliquen, és a dir, quins programes de govern defensen els qui ens pretenen governar.

D’aqui un any i mig ja no quedaran serveis públics per salvar

Perquè, mentre ens tenen ben entretinguts amb el debat independentista, s’estan desmantellant els serveis públics que hauria de garantir qualsevol estat concebut des de la democràcia. Posarem com a exemple els serveis destinats a la salut de la ciutadania, un sistema que CIU defensa com a un model emblemàtic de Catalunya, exportable a d’altres indrets, i que va començar tan bon punt el Pujolisme va endegar la seva singladura partidista per construir un país a la seva mesura.

El full de ruta privatitzador de CIU

Després de fer fora Ramón Espasa, qui fou Conseller de Sanitat i Assistència Social de la primera Generalitat de Catalunya, amb l’excusa de crear un model propi tot aprofitant molts Hospitals que teníem a Catalunya (procedents molts d’ells de donacions amb finalitats d’atendre els més necessitats i a mans, més o menys indirectament dels propis municipis) CIU va endegar el desmantellament de tot el sistema de salut públic que hi havia per implantar la moda de les concertacions econòmiques a centres que impartien serveis de salut, primer semi públics però mica en mica descaradament privats.

Les glòries de la gestió privada

Ens volien fer creure que la gestió privada era millor que la pública, que era més flexible (sobretot pel que fa a poder acomiadar personal) però sobretot en el tema de compres i gestió econòmica en general (ja es sap, allò públic sempre és molt feixuc, complicat...). És així com es va estendre, a partir de la pròpia Conselleria de Salut, tota una xarxa de gestors que farien possible el que en diuen externalització de serveis, però que no és altra cosa que promoure el benefici econòmic dels adjudicataris de serveis per damunt de l’atenció a la salut de la població.

De la qualitat assistencial a la qualitat dels acabats de construcció

Varen substituir el concepte de qualitat del servei que es donava, per exemple, a l’Hospital de Bellvitge (que es convertia en un punt de referència per afrontar de forma reeixida pels usuaris situacions molt complicades) per edificis luxosos i amb ostentació de maquinària d’última generació, on s’hi accedia per la derivació dels mateixos centres públics que, al mateix temps, s’anaven desassistint de renovació de maquinària o de consolidació de plantilles professionals. Les pòlisses privades d’assistència sanitària eren promogudes per qui es volia assegurar l’atenció sanitària en un futur...

Trames de negoci trenades des del Servei Català de la Salut

Recentment han sortit a la llum noms i cognoms de les diverses trames de negoci trenades entorn la concertació de serveis a partir dels recursos públics de la Conselleria de Salut. De fet, el mateix Conseller Boi Ruiz era el representant de la patronal privada del sector, per tant, el govern dels “millors” havia posat “la guineu a guardar les gallines”... Una de les darreres trames descobertes ha estat la adjudicació del servei de rehabilitació i logopèdia que l’ Hospital del Sagrat Cor ha fet a l’ empresa COBI. Així, amb un sobrecost del 32 %, una empresa que ni tan sols forma part de les que estan reconegudes per llei per tal de ser adjudicatàries de serveis concertats del Servei Català de la Salut, donarà serveis a 250.000 pacients.

Els Consorcis, l’instrument ideal per substituir la gestió pública

La moda dels Consorcis ja ha mostrat el seu veritable rostre: números públics que cada vegada són més opacs, llistes d’espera que sols es poden escapçar si tens una pòlissa privada o en pots pagar el seu cost íntegrament (això està passant a Igualada, aportant a la privada uns recursos públics que ens costen mots d’esforços i un model que ens va suposar moltes lluites i alguna claudicació). De la mà del govern d’Artur Mas s’està imposant la consolidació d’un model de serveis destinats a qui pugui pagar-los, relegant a qui no pugui pagar-los a la exclusió.

Una Marea blanca també a Catalunya

Per fortuna ja se’ls hi ha vist el plomall i a Catalunya desperta una Marea Blanca per impedir que es continuï privatitzant els serveis públics. Dissabte passat a Lleida, i sota la pluja, molta gent procedent de diversos indrets de Catalunya feien pinya amb la població de Lleida per impedir la implantació d’un Consorci Sanitari que, ara ja ho sabem i ningú en dubta, suposa el desmantellament del sistema públic de salut.

Sí, volem i necessitem un canvi, però també hem de canviar la direcció d’algunes coses...

UNA MARXA DE TORXES CONTRA LA VIOLÈNCIA

Una marxa de torxes ha recorregut els carrers més cèntrics d’Igualada per commemorar el 25 de Novembre coma Dia Internacional per l’eradicació de la violència vers les dones. Sortíem de l’Ateneu Igualadí, on s’havia dut a terme la Conferència sobre “Mites i realitats sobre l’assetjament sexual i l’assetjament per raó de sexe en l’àmbit laboral”, l’acte institucional organitzat per la Mancomunitat Internacional de la Conca d’ Òdena (MICOD) per commemorar aquest 25-N. Prop d’un centenar de persones, majoritàriament dones però exclusivament, iniciarem llavors una marxa de torxes darrere una pancarta on s’hi podia llegir: el masclisme mata i les dones diem prou!.

En el decurs del trajecte fins arribar a la Plaça de l’Ajuntament es proferiren crits com ara: “Ni víctimes ni passives: dones combatives”, “NO és NO”, “Cuidar i fregar, també és treballar”, “Jo pareixo, jo decideixo”, “Parir és un dret, no una imposició”, “Avortament lliure i gratuït”, “fora rosaris dels nostres ovaris”, o “Visca, visca, visca, la lluita feminista”.

Per a moltes dones grans i joves, participants a manifestacions semblants a Barcelona, era un orgull poder viure una manifestació feminista pels carrers d’Igualada. La tradicional concentració amb encesa d’espelmes d’altres anys va donar pas al relleu de la torxa generacional, així –diuen les joves- passem del victimisme de les espelmes a l’actitud de plantar cara a la violència amb la força de la flama de les torxes, perquè aquesta era –en tot moment- la actitud que acompanyava la marxa a través del seu recorregut. 

En arribar a la Plaça de l’Ajuntament, com cada any, s’ha llegit –entre diverses participants- el manifest de la Xarxa de Dones Feministes contra la violència amb el títol “Contra la Violència i la indiferència: Subversió i Autodefensa feminista”. S’hi denunciava, entre d’altres causes “la globalització de les violències masclistes contra les dones i les nenes; la falta de voluntat política per donar compliment a la legislació vigent; la manca de dotació dels recursos econòmics i humans necessaris per l’eradicació de la violència masclista i la desigualtat; la violència estructural i simbòlica que acullen i donen força a totes les expressions de violència vers les dones; la constant No credibilitat de la paraula de les dones; la culpabilització de les dones quan desisteixen de seguir els processos judicials i denunciem la victimització que aquests processos generen a les dones que decideixen continuar-los; la reducció de les ordres de protecció per a les dones; la violència provocada i sostinguda per les retallades, amb l’excusa de la crisi; la invisibilització i menysvaloració de les tasques de cura i civilització, realitzades majoritàriament per les dones, enfront la hipocresia d’incloure al PIB de l’estat el producte econòmic de la prostitució, entre d’altres.

Perquè “Seguim i seguirem” denunciant, recordant, expressant, cridant, clamant, avui i sempre, que la violència és responsabilitat de qui l’exerceix, no de qui la pateix; seguim i seguirem validant l’experiència de les dones sobrevivents a la violència; validant la nostra paraula davant la injustícia de la justícia que se’ns ofereix; i seguim i seguirem lliures, insubmises, rebels i amoroses, lluitadores pacífiques, diverses, riques, valentes... Dones a la fi”.

Per part de les dones joves també es va llegir el seu propi manifest, cloent així una reeixida Marxa de Torxes convençudes que TOTES, JUNTES I LLIURES, SEGUIM I SEGUIREM TRAÇANT EL CAMÍ DE LA PAU. 

LA VIOLÈNCIA QUOTIDIANA

MARIBEL NOGUÉ i FELIP

En pocs dies hem viscut noves morts víctimes de la violència masclista, unes morts que passen a formar part de la llarga llista de dones que han perdut la vida a mans de les seves parelles sentimentals. Després dels fets, però, cal afrontar-ne les conseqüències: quina és la actuació policial adient per trobar culpables i posar-los a mans de la justícia, o veure a qui es delega la cura dels infants menors que han deixat enrere quan n’hi ha. El que les lleis no tindran en compte és l’autèntic calvari viscut per aquestes dones -des de la solitud i el patiment callat- enmig d’unes parets pensades per donar l’escalf propi d’una llar, però que tan sols han acollit els plors i la por -des del desesper i la impotència- tot tement un desenllaç anunciat a partir de les constants amenaces rebudes per l’agressor.

Un altre 25-N per eradicar la violència masclista

Cada any, amb motiu de la commemoració del 25 de novembre, Dia Internacional per l’eradicació de la violència vers les dones, servem uns moments per la memòria de les víctimes de la violència masclista, i assenyalem aquests fets -com a delicte que són – apel·lant a la justícia, que és el que toca. Cada any també, però, denunciem les causes que provoquen aquesta epidèmia i en vindiquem la implicació dels poders públics per tal que duguin a terme aquelles polítiques que permetin afrontar aquesta xacra social des de la prevenció.

 Situacions flagrants que ens queden lluny

Amb la globalització de la informació ens arriben molts cassos extrems i flagrants que es donen –i que sempre s’han donat- a molts indrets del món: violacions, menors obligades a casar-se amb adults, segrests de dones i nenes com a botí de guerra, aplicacions d’antigues costums tribals com ara les lapidacions o les ablacions, etc...  Tots aquests fets reals ens indignen i ens remouen la nostra consciència fins al fons, i potser pensem que ens queden lluny, però hauríem de ser conscients de que, potser més sofisticat, la discriminació i la violència masclista ens envaeix constantment en el nostre dia a dia també aquí.

Situacions més subtils que tenim a prop

Enguany, des de la MICOD (Mancomunitat Intermunicipal de la Conca d’Òdena), s’ha endegat una campanya publicitària adreçada majoritàriament als joves donat que és quan es comencen a donar comportaments que reprodueixen vells esquemes de dominació vers la dona sota el paraigua de l’amor (el meravellós prínceps blaus dels contes). Als cartells s’hi contemplen moltes situacions quotidianes que denoten un comportament masclista, conté una diagnosi i s’hi dóna una resposta per tal de fer-hi front. Així tenim, per exemple, que: “Exigir a la parella tenir relacions sexuals i, a més a més, sense usar preservatiu, és una imposició i una irresponsabilitat”; o bé que “T’he esborrat els contactes dels teus ex... No els vols per a res...”, perquè no es té en compte que hi ha coses que són d’una mateixa i a ningú més li importa; o bé que “Rebre constantment missatges al mòbil preguntant què estàs fent, o bé on ets? vol dir que la relació no està basada en la confiança i que no es respecta el propi espai ni la intimitat”. Quan diuen “Massa curta la faldilla, que vols que els meus amics et mirin el cul?, es nega el fet que -ningú més que una mateixa- decideix sobre el seu propi cos; o bé que “Tocar el cul a alguna persona aprofitant la foscor de les discoteca, el carrer o el transport públic és un abús i no s’ha de permetre”, cosa que passa sovint entre adults.

Una campanya que ens interpel·la en el dia a dia

El denominador comú d’aquesta campanya és una apel·lació a cadascuna de nosaltres (i a cadascun també) a fer front al que, malgrat se’ns presenti dintre la normalitat i d’hàbits de sempre, encobreixen un llenguatge i comportaments masclistes. En les converses de cada dia, ja sigui en relacions de treball, d’escola, d’anar a comprar, de relacions socials o d’amistat, no és poden admetre comentaris masclistes ni sexistes. Fins i tot quan tenim un enuig -i ens quedaríem alleugerats insultant qui ens ha ofès- fent servir els tacos de sempre –tacos que hem emprat fins i tot les dones- i no tenim en compte que són improperis pensats per humiliar i degradar les mateixes dones per la seva condició sexual i/o de maternitat. 

Canalitzar el nostre enuig sense insults sexistes 

Potser caldrà fer anar l’enginy i trobar noves frases que puguin descarregar impulsivament els nostres ànims ofesos (a fe de món que –tant a nivell individual com a nivell col·lectiu de país- més d’una vegada els deixaríem anar perquè algunes ofenses són de l’alçada d’un campanar i a un nivell sofisticat de grolleria barroera).

 El Manifest de la Xarxa Feminista

Entre d’altres situacions, en el manifest feminista d’aquest 25 de novembre es denuncia la globalització de les violències masclistes contra les dones i les nenes: “denunciem i manifestem el nostre rebuig a la manca de reacció social i política front els assassinats de les dones, uns assassinats que no s’aturen any rere any; denunciem la No credibilitat de la paraula de les dones; denunciem la reducció de les ordres de protecció per a les dones; denunciem la impunitat de les expressions i comportaments neomasclistes que envaeixen els discursos públics generant confusió i propagant creences enganyoses sobre la violència masclista; o denunciem la invisibilització i menysvaloració de les tasques de cura i civilització realitzades majoritàriament per les dones, enfront la hipocresia d’incloure al PIB de l’estat el producte econòmic de la prostitució...

Som tan valuoses que no tenim preu

I afirma, entre altres conclusions, que “seguim i seguirem lliures, insubmises, rebels i amoroses, lluitadores pacífiques, diverses riques, valentes”. Perquè som tan valuoses, que malgrat se’ns vulgui integrar a la economia de mercat, les dones no tenim preu.