Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
Poc ens pensàvem, en els desitjos de bon any que tots plegats ens havíem manifestat, que tot just superar la ressaca de les revetlles, patiríem una sacsejada tan brutal que ens deixaria a tothom perplexos i ben desorientats. Gairebé ja estem acabant aquest gener i encara ens dura la perplexitat davant un món que ja no reconeixem. Doncs, en tant poc temps s’han trencat tantes coses que tardarem encara un cert temps per recompondre’ns.
Un
il·luminat foll
Ja sabíem que Donald Trump tenia idees forassenyades, que es creia no ja com un Déu (sense ofendre els qui tenen el seu Déu ben legítim), sinó un il·luminat que tenia tot el poder per fer allò que es proposava en clau de dominar el món erigint-se com un reietó, un cabdill amb dret a sotmetre qui no li rendeixi vassallatge, sense importar ni tan sols les altres potències mundials. Havia obert una crisi als EUA que no és únicament econòmica, perquè ha desmantellat gairebé tot el sistema públic aniquilant les funcions d’Institucions i drets civils, expulsant a qui considera immigrants pel fet de no tenir la documentació administrativa reglamentària: hi ha tanta gent que per no tenir regularitzada la seva situació residencial se’ls hi nega fins i tot l’estatus de persona...
Va començar
proposant un “ressort” a la Palestina ocupada per Israel, a capturar el
president de Veneçuela per regalar als empresaris del sector l’explotació del
petroli i altres recursos naturals que té un país amb autoritat pròpia i
reconeguda a fer pressió sobre tots els països de Llatinoamèrica per fer dels
EUA el gran país que abastaria tot el continent inclòs Groenlàndia (tan
tranquil·la que estava allà a l’àrtic malgrat estigués vinculada a
Dinamarca...).
El perill,
segons diu, és que Xina o Rússia controlin aquest punt tan estratègic pel trànsit
de les rutes comercials, i que -amb el canvi climàtic -que nega- confia que el
conseqüent desglaç natural produirà grans vies de comunicació pel comerç
mundial, i que allà es plantarà ell per fer-ho seu, caigui qui caigui.
Les idees que
promou, i que empara als seus súbdits d’arreu, amenacen també d’entrar a Europa
imposant aranzels d’exportació a tothom i sense mesura, encara que -després
dels periples a nivell mundial per erigir-se en l’home de la pau -i un dia
premi Nobel- hagi de rectificar perquè la política és una altra cosa que -sense
passar per cap sedàs- els seus acudits de nen ric que vol comprar-ho tot -obligant
a un vassallatge- com si ell fos el rei (algun psiquiatra hauria d’analitzar
els traumes de la seva infantesa).
No ja la Unió
Europea i la OTAN comencen a alçar-se, sinó que el mateix Barak Obama o alts
càrrecs i figures del propi Estat ja s’estan plantejant aturar aquestes
bogeries d’algú que ja ho era o que s’ha tornat foll.
Certament és com si haguéssim perdut el nord. Amb el que ens va costar que establir un sistema democràtic, sembla que encara no ens hem pogut treure del damunt del tot les polítiques de la dictadura franquista... Quan la política s’ha convertit en un circ de desqualificacions personals i d’allò de “tu més” és un altre ordre que s’ha desordenat. Que les picabaralles parlamentàries no siguin per debatre aquelles mesures que proposa qui té la responsabilitat de governar, és un veritable desordre. La darrera?. Que la dreta i la ultradreta hagin tombat el decret òmnibus plegat de mesures d’escut social, com ara pujar les pensions per compensar l’IPC, no és ja un desordre, és un autèntic disbarat.
