Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
Encara ara ens preguntem
el perquè les dones i la seva progressiva inserció a la societat és el gran
problema de les ideologies d’extrema dreta, perquè des de l’atàvic rebuig que
les dones hem palesat a la imposició de l’estructura del patriarcat, nosaltres
-la nostra resistència- som l’enemic a batre i per a les jerarquies religioses
-misògines la majoria- encara se’ns tracta com l’esca del pecat. La seva
obsessió és malaltissa pel control de la vida mateixa a través de la
cosificació de les dones i la negació dels seus drets com a persona.
 |
| Patronato de Protección a la Mujer |
Negar la realitat de la
violència
Darrerament, l’alcalde d’Alpedrete (Madrid)
va negar que el cas d’una dona morta després de rebre 50 punyalades del seu
company sentimental, fos un cas de violència masclista. Per la seva repercussió
política, l’han fet rectificar, però allò que pensa ho va manifestar
públicament, i així són molts més dels que ens pensem. Després dels avenços en
la societat per detectar i rebutjar l’existència d’aquesta realitat que -dissortadament-
encara forma part de la nostra vida quotidiana, encara hem de continuar alçant
el nostre crit contra tot tipus de violència, en particular la violència
masclista que emana del sistema patriarcal.
 |
| Les germanes Mirabal - Trujillo 25.11.1960 |
Amb la preocupant presència del discurs de
l’odi en el panorama electoral d’aquest país, el punt de mira el tenen posat
sobretot en aquelles dones que despunten en l’àmbit públic per la seva
capacitat d’intervenir en favor dels drets humans i socials, les que no són el
prototip de ser la que sacrifica realitzar-se professionalment o personalment
per tenir cura de la llar, els infants i les persones grans o malaltes, mentre
que els homes rarament sacrifiquen les seves aspiracions, unes aspiracions que
sense aquest suport imprescindible els seria molt difícil d’assolir.
Dones encara sotmeses en
el món de la política
És cert, la presència de dones en les
candidatures i llocs de representació democràtica -per mor de la obligatorietat
paritària- és ja notòria, però hem de fer una distinció entre les que ostenten
una funció més aviat estètica i al dictat, que les que -silencioses- s’hi deixen la pell
en un esforç de treball i eficàcia per les seves conviccions, sense pretensió
de notorietat.
Mònica Oltra, per exemple
S’arriba a qüestionar i posar cap per avall fins i tot el rol de les companyes de vida, i estan en el punt de mira- dels qui estan en funcions de govern i son assenyalades precisament per això, des d’una actitud inquisitorial, perseguides i acusades simplement per destacar en allò públic per sí mateixes, un espai que ells es creuen tenir en exclusiva.
No té res d’estrany. Ve de lluny però no
pas tan lluny ho hem viscut. Ara que es commemoren els 50 anys de la mort del
dictador i del canvi que va suposar en la nostra societat, tímidament recuperem
la memòria democràtica com si encara estiguéssim sota tutela. Recordem, les
dones no podíem ni tenir passaport i sortir del país, ni obrir una compte al
banc per nosaltres mateixes, ni reballar sense el permís del marit que ho
decidia tot, tot i tot. Sortosament, i poc a poc, les dones recuperem la
paraula per expressar les nostres vivències, perdre les nostres pors i explicar
allò inexplicable que amagàvem com una vergonya de nosaltres mateixes.
Encarrilar les dones que
consideraven no van per bon camí
Un dels episodis que -darrerament- ha
sortit a la llum és el dels anomenats “reformatoris” per a dones sota el
franquisme. Recentment a la Comissió d’igualtat del Congrés dels Diputats, en
una reivindicació per tal de que les seves víctimes siguin incorporades a la Llei de Memòria Democràtica,
que s’està tramitant, vàrem escoltar alguns testimonis colpidors. Eren víctimes
del “Patronato de Protección a la Mujer” gestionat per ordres de monges, un
patronat creat el 1941 i que va continuar actiu fins al 1985. Alguns testimonis
denuncien "violacions sistemàtiques de drets humans" per part de les monges
que formaven part del sistema de poder amb jerarquia masculina i comptaven amb
alguns sinistres professionals de la psiquiatria política.
Aquestes noies podien ser internades per
múltiples causes: un embaràs fora del matrimoni, una actitud rebel, una mala
relació amb el pare, manifestar-se, llegir llibres prohibits o haver de marxar
de casa. Moltes encara pateixen seqüeles traumàtiques d’aquests fets, i segons
denuncien moltes es varen suïcidar perquè no podien aguantar tanta humiliació i
sotmetiment.
En nom de la memòria,
barrar el pas als nostàlgics del passat
Cam de dones a Rawensbrück
Cal que fem memòria del que representa el
discurs de l’odi i l’extrema dreta, quin discurs es va infiltrant de forma
tòxica a un entorn cada vegada més proper. Perquè quan es parla de posar un
cinturó vermell per impedir que s’obrin pas en les instàncies de poder i ens
arrisquem a repetir allò que ja hem viscut, tornant enrere en tants drets
assolits, en particular en relació a les dones, no ho diem perquè sí: és una amenaça
real. Precisament, la violència que ens arriba fins al moll de l’os de moltes
llars ve del domini de l’estructura patriarcal que els hi dóna cobertura.
Fora el patriarcat, que els drets humans no
siguin un episodi breu de la història, que el dret a la igualtat es consolidi
com a la millor forma de convivència en pau i dignitat, i que mai no ens passi
per alt la commemoració del 25 de novembre com a Dia Internacional per a
l’erradicació de la violència vers les dones.
