Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
A iniciativa del Departament de Ciències Socials de l’Institut de Montbui, juntament amb el sindicat de CCOO de l’Anoia, el divendres 28 de març, el alumnes de les cinc línies de 4t d’ESO de l’Institut de Santa Margarida de Montbui van assistir a un taller de memòria històrica sobre el període en què el seu poble va ser protagonista del major creixement demogràfic de la seva història, arran de l’arribada de moltes persones treballadores en el gran èxode migratori dels anys 60 i 70, amb la col·laboració de dos testimonis de l’època. Prèviament, els alumnes havien anat a veure l’exposició que hi havia al Mont-Àgora sota el títol “Memòria d’un barri 1950-1980”, una exposició que recollia la realitat dels inicis de l’assentament poblacional del que avui és el casc urbà.
El context del franquisme
Vaig tenir l’honor de introduir el context històric que emmarcava aquells anys., amb la realitat del procés migratori procedent principalment d’Andalusia i Extremadura, expulsada per la fam i la misèria de llavors, i també per la persecució duta a terme als més assenyalats políticament pel franquisme, i que venien a Catalunya cridats per la demanda de feina que hi havia a les seves fàbriques, particularment les d’Igualada que acollien la seva força de treball però no contemplaven la vessant residencial dels seus teballadors, per a Montbui era un problema d’Igualada i per Igualada era a l’altra cantó del riu... Però que l’únic que volien era llaurar-se un millor futur tant per ells mateixos com pels seus fills, quins néts i besnets ja han nascut aquí i aquí hi ha plantat les seves arrels.
Un testimoni vivencial
Per la seva banda, Alfredo Vázquez Arias es va presentar a sí mateix a partir de la seva pròpia vivència, l'aposta de viure a Montbui i el compromís veïnal per fer front a totes les necessitats bàsiques per assolir els serveis més bàsics d’una població que -en pocs anys- s’havia quadruplicat. La lluita per les guarderies, per les escoles, per l’enllumenat, per l’aigua, per asfaltar els carrers, per a impedir l’especulació que hi havia reivindicant parcs i arbres o per tenir el nostre propi ambulatori, ja que, en obrir-se el CAP de l’estació per l’INP el 1977, ens havíem quedat sense metges al barri i no hi havia servei d’autobusos, un servei que, sobretot els malalts i dependents el necessitaven i els era molt complicat haver-se de desplaçar.
L’associació de Veïns La
Convivència com a referent
L’Alfredo va explicar tot el procés de
formació de l'Associació de Veïns “La Convivència”, que promovia aquestes
mobilitzacions fins i tot sense tenir encara el seu reconeixement legal i
patint la fustigació i persecució exercides per les forces policials.
Al final, a manera de resum capitular, vaig
cloure l’acte amb aquestes màximes adreçades als alumnes:
-Els drets es conquisten, no cauen del cel.
- Les millores assolides són nostres i ens les poden prendre.
- Els drets els hem de defensar ahir, avui i sempre.
- Els joves, sovint, no volen mirar enrere,
sols endavant i fer el món a la seva mida.
- No tenir en compte el passat mutila el
present. Cal donar valor a la memòria
històrica.
- Vivim el risc d’un retrocés. Donald Trump
vol tancar tot el sistema públic d’educació, expulsa els migrants, nega que les
persones son diverses sexualment, conrea la visió de la dona com un instrument
de procreació al servei de l’home, es creu l’amo del món i amenaça tothom…
- A l’Escola hem après a pensar per
nosaltres mateixos, però tinguem en compte els precedents històrics, no fos cas
que ens féssim el xulo i els deixéssim passar sense fer-los-hi front.
 |
| Manifestació 1977 |
Una reflexió final
Per concloure que cal posar en comú els
problemes, no rivalitzar entre nosaltres, acceptar i respectar la diversitat de
formes de pensar, de cultures i religions ens farà una societat més rica i
forta culturalment i no podran dividir-nos entre diferents. Si no som iguals és
perquè la societat ens tracta diferent, però no ho hem de permetre, perquè en clau
de diversitat tothom tenim els mateixos drets i estem del mateix costat, els
que no volem enfrontar-nos en cap guerra ni acceptem el discurs de l’odi. Els
únics que hem d’odiar són els grans magnats que volen acaparar tota la riquesa
del món i fer de la majoria peons de fabricació d’armament o soldats de les
seves querres, perquè són les seves guerres, però els morts els posem
nosaltres.
Moltes gràcies a l’Afred Simó de CCOO-Anoia
per haver-ho fet possible, i als professors i alumnes per la seva valuosa
tasca.
