Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
Els
premis Goya varen tornar a donar diversos guardons a la pel·lícula “El 47”. Una
pel·lícula que podria ser un documental perquè recull el testimoni de les
lluites obreres i de barri que es varen donar als anys seixanta i setanta a
molts indrets del país. La pel·lícula ha estat rebuda amb els braços oberts a
totes les pantalles del cinema comercial, i també a nombrosos Espais Cívics i
altres locals que han organitzat projeccions especials a diferents municipis i
barris. És que molts i moltes coetanis de l’època hi hem vist reflectida la
pròpia experiència vital, unes vivències que ens han marcat fondament i que ens
resistim que s’escolin de la memòria col·lectiva.
.png) |
| Carme Vila i Clara Segura, la Carme a El 47. |
Si alguna
crítica ha rebut aquesta pel·lícula és que, amb l’excusa de que es prioritzava
la sortida comercial, no havia de portar etiqueta política, i s’ha ignorat que
en Manuel Vital era militant de les CCOO i del PSUC, i que va pagar amb la
presó la seva gosadia de segrestar un autobús pel seu barri. Alguns testimonis s’han
enfadat per aquesta invisibilització, i jo els recordaria que no és res de nou,
ja que les dones hem passat per la història en silenci, fins i tot amb la seva
important aportació a aquestes mobilitzacions i lluites.
Amb tot, dissabte
es va donar el Goya a l’actriu Clara Segura per haver donat vida a la Carme
Vila, una monja que, com moltes altres d’aquells anys, s’implicaren amb les
necessitats de les famílies que arribaven a Catalunya, condemnats a forjar assentaments poblacionals
en indrets inhòspits a les afores de les ciutats, havent d’improvisar
habitatges d’autoconstrucció, sense ni aigua ni llum, sense escoles, ni serveis
mèdics, ni transport, ni cap tipus de servei.
 |
| Tancaments reivindicatius a les esglésies |
Davant l’abandó que rebien, esperonats per algunes jerarquies de l’Església Catòlica que cridava els seus militants a un “compromís temporal”, alguns anomenats posteriorment “cures rojos” s’implicaven en la problemàtica dels seus veïns i veïnes fent-los costat i oferint les seves parròquies com a aixopluc de les seves activitats donat que al carrer eren reprimits i -com que el concordat amb la Santa Seu era vigent- s'arriscaven la repressió inherent i es sentien més protegits.
És així com
ens podem explicar que la Carme va trobar una forma de compromís que consistia
a donar classe als infants i també alfabetitzar aquelles persones que, al seu
país i sota el franquisme, no varen ni tenir escola on aprendre a llegir i a
escriure. Però no tot eren monges, hi havia també mestres o persones
voluntàries que s’implicaren en oferir allò que podien per estar al costat de
qui els hi mancava tot. Hi havia també molta consciència ideològica perquè
molts venien fugint del caciquisme i de la repressió franquista abocats a la
clandestinitat. Es va haver de superar una situació de desconfiança generada
per l’experiència que es tenia del paper que va jugar l’Església Catòlica sota
la dictadura, sobretot el tracte que varen rebre les dones als orfenats i les
encluses, on les dones eren tractades i humiliades sistemàticament perquè se
les considerava putes, i aquest era el major menyspreu que se’ls hi podia fer
(tant se val que haguessin estat víctimes de violència o violació).
 |
| pendent de les presons |
El lliurament
d’aquests militants va ser notori forjant n sol equip per teixir una sola
comunitat. Més invisibles han estat encara aquelles dones que, amb els marits a
la presó o dedicats intensament al compromís sindical i polític, duien endavant
les seves famílies al front de les lluites de barri per tenir aquells serveis
que els mancaven. No sols eren allò que se’n diu “el reposo del guerrero” sinó
que elles no reposaven mai. Ja ho va dir Eduard Solà en recollir el seu premi
Goya pel guió de la pel·lícula “Casa en flames”: “Jo, i la meva generació, som
fills d'una multitud de supermares, a les quals se'ls va exigir treballar
sense desprendre's de la feina dins de la casa. Ens van vestir, ens van
alimentar, en van criar mentre combinaven tot això amb vuit hores d'una
feina pitjor remunerada que la dels seus homòlegs masculins".
.jpg)
Encara que alguns relators de la història ho vulguin amagar, sota la dictadura franquista foren molts els homes i dones que s’organitzaven en la clandestinitat i que varen suposar una força potent que -ningú ho posa en dubte- va fer possible el canvi de la dictadura al sistema democràtic. La clau va ser que les CCOO i el PSUC de llavors ho varen vertebrar. Potser precisament per això, pel contrapoder que suposava, pel que es ara es vol esborrar del mapa, perquè no aprenguem la lliçó donada.
Són vivències
compartides que varen arrelar i fer possible que tothom fos considerat ciutadà
o ciutadana per un igual, independentment del seu lloc d’origen, perquè se’ls
va tenir en compte com “els altres catalans”, facilitant la seva inserció i
conformant la societat d’acollida, plural i diversa que sempre havia estat
Catalunya. Si obríssim també avui la porta com ho vàrem fer ahir, i donéssim la
ma als nouvinguts d’avui, potser podríem afrontar en millors condicions el
discurs de l’odi i la xenofòbia que ens amenaça cada dia que passa i que posa
en perill la necessària convivència des de la igualtat de drets, també el de
fer visible totes les històries sense que hi hagi ciutadans de primera, de
segona o que ni tan sols tinguin carta de ciutadania. La història es repeteix.
Podem aprendre de la història.
