Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
Dissabte passat els
carrers de Barcelona tornaven a omplir-se de gent amb una significativa
assistència. El motiu?: la dificultat d’accés a l’habitatge en que es troben
molts joves i també aquelles famílies que es troben desnonades dels seus antics llocs de
residència per la intrusió d’un mercat immobiliari que, amb l’excusa de
destinar aquests habitatges a la indústria del turisme i amb mobbing
inclòs, han disparat els seus preus de lloguer fins a límits de que molts veïns
i veïnes es veuen expulsats del barri de tota la vida, sense poder adquisitiu
per adquirir un nou pis pel nivell prohibitiu dels seus preus, obligats a traslladar-se
a les àrees exteriors a la mateixa àrea metropolitana i -fins i tot- més enllà
dels seus contorns.
Prou especulació
Els organitzadors
compten que eren més de 126.000 persones que sortiren al carrer per una rebaixa
del 50 % dels lloguers, l’establiment de contractes indefinits, la prohibició
de compra d’habitatges per especular i la recuperació dels habitatges per a ús
residencial.
Dificultat afegida
L’accent es posava,
principalment, en la singular situació en que es troba la població migrada pel
racisme soterrat que impera en el sector a l’hora d’adjudicar la contractació
dels habitatges que surten al mercat. En algunes pancartes es denunciava que el
racisme immobiliari és insuportable doncs afecta la vida de persones migrants,
negres i/o racialitzades, arreu. A Barcelona, per exemple, hi ha persones que
viuen en habitacions de 6m2, sense finestra, que han de pagar un mínim de 500 €.
A banda és impossible llogar cap pis sense tenir residència legal, i si tens el
permís de residència has d’acreditar que disposes d’un contracte indefinit.
Fins i tot, i malgrat s’hagi adquirit ja la nacionalitat, es veta el contracte
de lloguer simplement per la pròpia aparença física o de trets culturals,
vetant al “diferent” encara que tingui ja la nacionalitat. Això és racisme i
xenofòbia...
Gent sense casa,
cases sense gent
Les immobiliàries diuen que s’hi veuen obligats per la demanda dels seus clients, els propietaris. Potser sí, però no és acceptable que hi hagi tants pisos buits quan hi ha demanda: és indecent, és indecent, gent sense cases i cases sense gent...
Front l’aïllament: veïnatge
Aquesta política
d’exclusió immobiliària afecta també la composició de les mateixes ciutats. No
és el mateix que es conreï una relació
de veïnatge, de barri, de conèixer i saludar els propis veïns i veïnes, que no
pas una relació individualista on tothom tanca la porta de casa seva sense ni
saludar-se en compartir l’ascensor. Ho vàrem viure amb la pandèmia on la
humanitat que portem dintre surava tot preocupant-se del veïnat que podia
necessitar ajut.
Un dret humà
universal
L’habitatge és un
dret universal que hauria de ser assequible per tothom. Els joves no s’haurien
de veure obligats a viure amb els seus pares fins aquella edat que han de tenir
vida pròpia. Han de tenir-hi una relació estreta de cura recíproca, això sí,
però havent-se ja emancipat de la seva dependència. Altrament, la gent gran no
s’hauria de considerar sols un recurs econòmic pel fet de cobrar la seva pensió
ni veure’s expulsada de l’entorn que l’ha acompanyat tota la vida. Hauríem de
reprendre la interrelació i la inclusió, des de la veritable riquesa de la
societat, des del valor natural que és la diversitat en sí mateixa.
Viure i conviure
Regular els preus de lloguer i fer l’habitatge assequible condiciona -i molt- el tipus de ciutat que volem. Va molt més enllà que els arguments econòmics d’interessos particulars o especulatius, va de poder viure i conviure on es resideix.
.jfif)
