Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
Ens trobem davant un
altre 25-N, Dia Internacional per l’eradicació de les violències vers les dones
on, malgrat els indiscutibles avenços en el reconeixement de drets i denúncia
pública de la situació que patim les dones des de temps ancestrals, en els
moments actuals, les agressions i violències que patim no sols romanen
plenament vigents en el nostre entorn quotidià sinó que -fins i tot allò
aconseguit- està amenaçat de retrocés.
Botí de totes les
guerres
No podem oblidar que,
com gairebé sempre, vivim uns temps marcat per les guerres, uns conflictes
armats on les que sempre hi tenen a perdre són les dones, considerades com a
botí de totes les guerres i -a més- han de fer front a la subsistència de la
vida mateixa dels seus alhora que les envaeix constantment el dolor de la destrucció
i pèrdua dels seus estimats. Ho veiem, per exemple a Gaza o al Líban on fan
front a la destrucció de vides i territori en el que esdevé un indiscutible
genocidi assassí propiciat pel govern de Netanyahu que ha apostat per
l’extermini de Palestina. Malgrat tot, i suportant un patiment fins al límit,
s’hi enfronten i planten cara a la defensa del seu poble lluitant des de la
mateixa vida de la que en són portadores.
Drets amenaçats de
retrocés
El reconeixement dels
drets de les dones assolit en els darrers temps és amenaçat sobre manera pel
triomf de Donald Trump a la presidència dels EUA, doncs el seu és un discurs
que no solament nega els drets a les dones sinó que els combat, esdevenint una
bandera també per les forces d’ultradreta que s’escampen arreu d’Europa i la
civilització occidental, uns valors que la caracteritzava per haver assolit el
reconeixement dels drets humans i, amb ells, també a les dones.
Implicar la resta de
la societat
Potser per això la
campanya del moviment feminista d’aquest any és la d’implicar a la resta de la
societat en aquest objectiu, perquè les dones que pateixen aquella violència
quotidiana entre les parets de la seva llar encara tenen por d’explicar-ho, tan
per mor del mateix agressor que la té atemorida com per vergonya del què
pensaran d’ella pel fet d’haver-ho callat tant de temps.
.jfif)
Ni por ni vergonya
No ha de tenir ni por
ni vergonya de patir una situació de la que ella no n’és absolutament culpable,
i que tan sols el sistema patriarcal li ha fet sentir com a causa del fracàs de
la parella, perquè les dones han de ser “perfectes” i a mercè de les
disposicions que determini l’home com a cap de casa, com a l’únic que “mana”, i
si no funciona és per causa d’ella...
Alliberar-nos del jou
patriarcal
La relació personal
ha d’estar basada per l’acord entre els qui formen part d’un nucli de
convivència, les responsabilitats de la llar han d’estar compartides. Ja fa
temps que les dones hem maldat per viure i conviure des de la negociació
d’aquells aspectes o diferències que poden sorgir en una convivència, partint
del diàleg i el respecte a les diferències des d’un dret igualitari. No
obstant, encara massa dones viuen sota el jou de qui vol imposar-se perquè es
creu superior i que els demès -en particular les dones- estem fetes per estar
al seu servei...
Diem PROU
Tota l’empatia a les
dones que finalment -i després d’haver callat molt de temps- obren el seu cor i
demanen ajut, fins i tot al carrer o en determinats establiments públics potser
fent alguna senyal promoguda a través de les xarxes perquè, amb aquest gest
desesperat puguem endevinar la seva situació malgrat vagi acompanyada del seu
agressor, que no la deixa sola i la controla en tot moment.
Aliats i còmplices
En aquesta lluita hem
d’implicar aquells homes que han apostat per fer-nos costat i que no es volen
fer còmplices de les salvatjades masclistes. No tots els homes són els nostres
enemics, també poden ser els nostres aliats per aïllar els que manifesten un
comportament insultant vers les dones. No podem parar fins arribar al punt de
que tinguin por del rebuig social els violents i agressors, i que siguin ells els
qui un dia arribin a sentir la vergonya en pròpia pell pel seu comportament.
Canvi de sentit
La por i la vergonya
que han passat -i encara passen massa dones a l’hora de denunciar ser víctimes
de violència- s’ha d’acabar. El suport del seu entorn amb aquell crit de “Jo sí
que et crec”, així com també la complicitat que han de trobar en la societat,
ha de fer possible que la por i la vergonya canviïn de sentit.
