Dades personals

La meva foto
Vaig néixer dona en una societat summament patriarcal. La meva rebel·lia i anhels de llibertat m'ha anat forjant una consciència de classe i de gènere que em permet interpretar la vida amb ulls propis, comunicant i escrivint com a compromis. Escrivint he trobat una manera de dir allò que porto dintre i que en els marcs de relació habitual m'era impossible de comunicar amb un mínim de tenir la certesa de ser recepcionada. Quina sort haver-ho pogut conrear!

dimecres, 20 de novembre del 2024

LA POR I LA VERGONYA: CANVI DE SENTIT

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -  


Ens trobem davant un altre 25-N, Dia Internacional per l’eradicació de les violències vers les dones on, malgrat els indiscutibles avenços en el reconeixement de drets i denúncia pública de la situació que patim les dones des de temps ancestrals, en els moments actuals, les agressions i violències que patim no sols romanen plenament vigents en el nostre entorn quotidià sinó que -fins i tot allò aconseguit- està amenaçat de retrocés.

Botí de totes les guerres

No podem oblidar que, com gairebé sempre, vivim uns temps marcat per les guerres, uns conflictes armats on les que sempre hi tenen a perdre són les dones, considerades com a botí de totes les guerres i -a més- han de fer front a la subsistència de la vida mateixa dels seus alhora que les envaeix constantment el dolor de la destrucció i pèrdua dels seus estimats. Ho veiem, per exemple a Gaza o al Líban on fan front a la destrucció de vides i territori en el que esdevé un indiscutible genocidi assassí propiciat pel govern de Netanyahu que ha apostat per l’extermini de Palestina. Malgrat tot, i suportant un patiment fins al límit, s’hi enfronten i planten cara a la defensa del seu poble lluitant des de la mateixa vida de la que en són portadores.

Drets amenaçats de retrocés

El reconeixement dels drets de les dones assolit en els darrers temps és amenaçat sobre manera pel triomf de Donald Trump a la presidència dels EUA, doncs el seu és un discurs que no solament nega els drets a les dones sinó que els combat, esdevenint una bandera també per les forces d’ultradreta que s’escampen arreu d’Europa i la civilització occidental, uns valors que la caracteritzava per haver assolit el reconeixement dels drets humans i, amb ells, també a les dones.

Implicar la resta de la societat

Potser per això la campanya del moviment feminista d’aquest any és la d’implicar a la resta de la societat en aquest objectiu, perquè les dones que pateixen aquella violència quotidiana entre les parets de la seva llar encara tenen por d’explicar-ho, tan per mor del mateix agressor que la té atemorida com per vergonya del què pensaran d’ella pel fet d’haver-ho callat tant de temps.

Ni por ni vergonya

No ha de tenir ni por ni vergonya de patir una situació de la que ella no n’és absolutament culpable, i que tan sols el sistema patriarcal li ha fet sentir com a causa del fracàs de la parella, perquè les dones han de ser “perfectes” i a mercè de les disposicions que determini l’home com a cap de casa, com a l’únic que “mana”, i si no funciona és per causa d’ella...

Alliberar-nos del jou patriarcal

La relació personal ha d’estar basada per l’acord entre els qui formen part d’un nucli de convivència, les responsabilitats de la llar han d’estar compartides. Ja fa temps que les dones hem maldat per viure i conviure des de la negociació d’aquells aspectes o diferències que poden sorgir en una convivència, partint del diàleg i el respecte a les diferències des d’un dret igualitari. No obstant, encara massa dones viuen sota el jou de qui vol imposar-se perquè es creu superior i que els demès -en particular les dones- estem fetes per estar al seu servei...

Diem PROU

Tota l’empatia a les dones que finalment -i després d’haver callat molt de temps- obren el seu cor i demanen ajut, fins i tot al carrer o en determinats establiments públics potser fent alguna senyal promoguda a través de les xarxes perquè, amb aquest gest desesperat puguem endevinar la seva situació malgrat vagi acompanyada del seu agressor, que no la deixa sola i la controla en tot moment.

Aliats i còmplices

En aquesta lluita hem d’implicar aquells homes que han apostat per fer-nos costat i que no es volen fer còmplices de les salvatjades masclistes. No tots els homes són els nostres enemics, també poden ser els nostres aliats per aïllar els que manifesten un comportament insultant vers les dones. No podem parar fins arribar al punt de que tinguin por del rebuig social els violents i agressors, i que siguin ells els qui un dia arribin a sentir la vergonya en pròpia pell pel seu comportament.

Canvi de sentit

La por i la vergonya que han passat -i encara passen massa dones a l’hora de denunciar ser víctimes de violència- s’ha d’acabar. El suport del seu entorn amb aquell crit de “Jo sí que et crec”, així com també la complicitat que han de trobar en la societat, ha de fer possible que la por i la vergonya canviïn de sentit.

maribelanoia@gmail.com

dimecres, 6 de novembre del 2024

RESPONSABILITAT, CONSCIÈNCIA I SOLIDARITAT, TRES ACTITUDS IMPRESCINDIBLES

 

Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip - 

La tragèdia que assola el llevant mediterrani amb el pas d’una DANA anunciada està generant, i segurament generarà molt de temps, un debat sobre les seves causes així com les polítiques a dur a terme, no ja per a prevenir-les sinó -sobretot- per fer-los front. És que el canvi climàtic ja és aquí, per molt que alguns el vulguin negar. Els negacionistes es creuen com déus per damunt fins i tot de la natura mateixa, es senten il·luminats com per fer i desfer segons les seves ànsies de poder, basades en treure’n el màxim benefici dels recursos naturals, un recursos que ja fa temps ens avisen que són limitats. Ara bé, en nom del coneixement, la ciència i la responsabilitat no podem permetre que el futur estigui a mans de la ignorància.

Les responsabilitats en democràcia

La tragèdia a les terres valencianes ens ha posat damunt la taula tres aspectes que s’han mostrat imprescindibles per poder fer front al curs de la natura quan aquesta es desborda. El primer és la responsabilitat dels qui estan al front de les institucions que ens hem dotat perquè vetllin d’allò comú, els qui anomenem polítics però que és més correcte que considerem com als nostres representants que, amb la democràcia que vàrem decidir, hem triat perquè dirigeixin el país i els seus afers col·lectius. El segon aspecte és la consciència que es suposa han de tenir per avantposar els interessos comuns, pels quals han estat elegits, per damunt d’altres interessos, ja siguin ànsies de poder o més crematístics. I el tercer aspecte és garantir la participació de la ciutadania, perquè el sentiment de la pertinença pugui esdevenir un factor de compromís tan individual (en el dia a dia per contribuir a la societat que ens ha tocat de viure) com en el comunitari, sabent que ens necessitem els uns als altres i que, davant adversitats com les que estem vivint, sortim al carrer per palesar la bena humanitària que tothom portem dintre i que -quan cal- posa de manifest que, el capitalisme liberal com el que tenim, no ha pogut acabar amb l’essència humana i solidària que ens és pròpia.

El voluntariat: imprescindible

Hi ha qui ho fa espontàniament i amb la millor de les voluntats i compromís, obrint -si convé- les seves cases als que s’han quedat sense, n’hi ha que s’han mobilitzat per aportar -desinteressadament- la seva predisposició a ajudar en allò que calgui i els qui han dedicat el seu temps a rescatar víctimes, atrapades als vehicles o als soterranis de les seves cases o a treure el fang dels carrers. Es la seva forma de comprometre’s.

El sectarisme oportunista

Algun polític ha volgut treure pit erigint-se en una funció de comandament autosuficient tot rebutjant l’ajut d’altres estaments, des d’una actitud sectària, és a dir, comptant sols amb els “seus” per no reconèixer qui pot esdevenir un rival en la cursa de la propera contesa electoral i assolir així el control del poder.

El canvi climàtic ja és aquí

En aquests casos, però, no hi ha adversaris que valguin, l’únic i potent enemic al que s’enfronten és el d’ignorar la lliçó que ens vol donar la natura. Segons informes oficials, l’any passat, la concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera va arribar les 420 parts per milió (ppm), de la mateixa manera que hi ha altres gasos que contribueixen al canvi climàtic, sense que els boscos siguin ja eficaços -com a ecosistema- per absorbir el CO2. En aquest sentit, la DANA ha trobat una mediterrània suficient càlida per sí mateixa que s’ha convertit com en la gasolina que necessitava per encendre’s.

Un clam que ens arriba des de baix

No entraré ara a assenyalar el comportament oportunista d’algunes autoritats, sols recolliré un clam que ens arriba des del sud de l’Horta de Sant Joan: “el que necessitem ara és unir-nos per a reconstruir no només les infraestructures, sinó també el teixit social i psicològic de les persones afectades”, i aquesta és una aportació imprescindible que no podem delegar a cap polític o càrrec institucional. En una democràcia cadascú té la seva funció, i la humanitat ha de prevaler tota desventura que es pugui donar en el curs dels temps.                 

maribelanoia@gmail.com