Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
Divendres passat, la Plaça de l’Ajuntament d’Igualada s’omplia de
groc, blau i vermell, els colors de la bandera de Colòmbia. La comunitat d’aquest
país llatinoamericà que conviu entre nosaltres havia convocat un acte de
solidaritat amb el seu poble, un poble que s’ha alçat contra els seus botxins i
que, de la mà de la policia estatal, està patins una massacre pel fet de sortir
al carrer exigint la retirada d’una Reforma Tributària imposada per gravar els
ingressos bàsics i fonamentals amb que la població no en té prou per viure, acabar
amb les desigualtats i fer front a la galopant crisi econòmica i sanitària pels
efectes del COVID doncs, lluny de fomentar les mesures sobre la salut de la població
des de responsabilitat del govern, encara es vol privatitzar més uns serveis
fonamentals que només han de ser públics.
Els poders a l'ombra militaritzen el país
La ineptitud i covardia de l’actual president de Colòmbia, Ivan Duque,
per fer front a la situació ha permès un veritable cop d’estat per part del
narcotraficant 82, ex-presidiari i antic President de Colòmbia Àlvaro Uribe. En
compliment de l’ordre impartida per aquest botxí, les ciutats i pobles de
Colòmbia han estat militaritzades. Ciutats com Cali (Valle del Cauca) s’han
convertit en un veritable camp de batalla d’un poble inerme i indignat contra
unes hordes criminals del militarisme més reaccionari i criminal.
Massacre i
repressàlies
Ens arriben vídeos
de suposat vandalisme popular, però no diuen res sobre la barbàrie de l’Estat,
els centenars abusos de la Força Pública, les desenes d’estudiants assassinats,
els centenars de desapareguts, els joves de Siloé -un barri al costat de Calí-
lliurats als seus familiars amb dispars a les cames, del vandalisme de policies
disfressats, la gent de bé que -des dels seus confortables apartaments-
disparen la gent, de la tortura per part de la policia del defensor dels drets
humans i d’altres atrocitats.
Milers de
víctimes
Les xifres facilitades el 8 de
maig per Human Rights Internacional parlen per si soles: 43 assassinats, 1330
ferits de gravetat (2040 civils i 290 policies), 1023 detinguts arbitràriament,
centenars de desapareguts, deu dones violades per policies ESMAD, defensors de
drets Humans i periodistes són agredits, són les dades que ens arriben alhora
que també ens indiquen que hi ha milers de ferits per les represàlies.
Els motius de la Vaga
Nacional
La crida és urgent a la
comunitat nacional i internacional en el sentit que el govern desmilitaritzi
les ciutats i brindi les garanties elementals a la protesta i la mobilització
del poble.
Les reivindicacions que emparen la Vaga Nacional passen per l’exigència
de garanties i llibertats democràtiques, la desmilitarització de les ciutats i
el cessament de massacres i càstigs exemplars als responsables de les
mobilitzacions, la retirada de la reforma a la salut i l’enfortiment d’una
massiva vacunació contra el COVID19, dir no a les privatitzacions amb la
defensa de la producció nacional, una renda bàsica, la matrícula zero i no
alternança educativa, la no discriminació de gènere, diversitat sexual i
ètnica, entre d’altres...Emoció solidària
Ja quan anava a la
concentració solidària que es va convocar a Igualada el divendres 7 de maig, en
passar per la Plaça del Rei em vaig emocionar en veure una caravana de vehicles
sonant els seus clàxons. Els seus ocupants portaven samarretes grogues i, al
crit de Colòmbia, enarboraven banderes de color groc, blau i vermell, els de la
bandera del seu país.
En arribar a la Plaça de l’Ajuntament
aquests colors eren ben presents. Em vaig tornar a emocionar, doncs són moltes
les vegades que he sortit al carrer en solidaritat amb la causa d’altres pobles
d’arreu del món, també pels diferents pobles de llatinoamèrica, però aquesta
era la primera volta que -a casa nostra- la gent a qui més els afecta aquesta
situació en prenien la iniciativa. Aquesta vegada jo estaria al seu costat o a darrere,
donant-los tot el suport i caliu necessari, acompanyant-los en el gran dolor que
estan vivint.
Des de l’alegria, també
denúncia
El desenvolupament de l’acte
va anar des de compartir l’alegria de la seva música, amb assistents a la concentració
ballant la cúmbia, fins a mostrar nombrosos rètols de denúncia de la situació,
posar flors i encendre espelmes al terra tot recordant les morts que coneixem (cada
dia creix el nombre de víctimes que -amb les dificultats d’una comunicació
hipotecada pel control dels seus mitjans de comunicació- ens arriba en
comptagotes). A cada nom que s’esmentava es responia amb un clam unànime: aquí no
hi és, l’ha mort la policia!.
Les víctimes són alhora familiars i/o coneguts
En aquesta mobilització cal
destacar la decisió del poble, sobretot la joventut, que hi està posant una
elevada dosi de sacrifici. És així com els joves morts són també familiars i/o coneguts
de la comunitat colombiana que convivim a Igualada, aquesta ciutat compartida,
i que podrien ser també els propis fills o familiars més propers. Aquesta és la
ciutat que reconec i estimo, la que avant posa el valor de la solidaritat
acollint la seva diversitat, la que malgrat -per mor encara de les restriccions
pel COVID19- no vaig poder abraçar físicament com hauria volgut, però que ens
va permetre mostrar aquell sentit més pregon de la solidaritat, aquell concebut
com “la tendresa dels pobles”.
Colombia
no se rinde, carajo!
La lectura del manifest, el so d’algunes cançons
prou significatives, el minut de silenci i l’entonació colpidora de l’himne de
Colòmbia, seguit per la seva comunitat, la que compartim la mateixa ciutadania,
clogueren un acte curull de fermesa i esperança. A l’ambient tornava a sentir
aquell vell i càntic, veritable himne de tota la llatinoamèrica, “el
pueblo unido jamás será vencido”. Es que “el pueblo no se rinde” i “Colombia resiste,
carajo!”.
maribelanoia@gmail.com