Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip -
El país està en deute amb la gent treballadora. “Ara toca” diu l’eslògan del manifest unitari de CCOO i UGT, i és cert, després d’uns anys de suportar tota mena de restriccions i pèrdua dels drets, inherents a les condicions laborals imposades pel predomini de l’economia lliberal, ens ha vingut aquesta pandèmia que torna a carregar sobre les espatlles de la gent que matina tots els dies, el pes d’aquesta crisi.
Per una banda, la pandèmia ha posat a prova la
professionalitat i lliurament dels serveis públics i essencials, sense els
quals potser hauríem sobreviscut diferent aquesta dura experiència, per altra
banda també ha posat al descobert amb els sectors públics, bàsicament els professionals
de la salut i altres serveis públics essencials, la feblesa d’un sistema molt
precari per les polítiques de privatització a l’ús, la preponderància del
diner, del benefici sense entranyes per damunt de la humanitat d’aquelles
professions dedicades a la cura de les persones i que, possiblement, sense una voluntat
d’indiscutible vocació, no hauríem pogut afrontar aquesta pandèmia.
Reconèixer el valor del treball és just
Però un sistema just no es pot recolzar en
aquesta aportació tan valuosa sense reconèixer el seu valor. No seria de rebut
que no s’atenguessin les seves demandes que -simplement- són de justícia.
Negar-ho sols aconseguiríem cremar el personal sinó sobretot palesar una enorme
ingratitud, com si els aplaudiments de cada vespre d’ara fa un any no fossin
més que un ritual que hem de passar pàgina. No seria just.
Els canvis del teletreball
El món del treball ha canviat notablement. Moltes de les persones que matinen i aguanten el país des de fa molts anys s’han vist afectades per l’estabilitat a la feina. Amb sort s’hauran pogut acollir a algun dels ERTE’s que ha habilitat el govern, d’altres simplement s’han quedat sense la feina que tenien, i que sovint ja era en precari. En tot cas, molts han vist com s’ha produït un canvi important en les seves vides per la sistematització del teletreball. D’entrada hom diria: que bé, treballar des de casa!, però aviat s’hi ha vist els inconvenients. Es fa difícil abstreure’t de la feina, i l’horari laboral es barreja massa sovint amb els diferents mons de tots els membres de la família en una convivència permanent, una situació que quan l’espai no és el mateix permet. Compartir el lloc de treball, a banda de la sana socialització que representa, suposa una bona eina d’agrupar-se en la defensa dels drets laborals comuns. No obstant, amb el teletreball la relació laboral passa a ser individualitzada i exclusivament virtual, suposant una limitació a l’hora d’associar-se per defensar els drets que són propis i que, en una jornada com el Primer de Maig, la força de la unitat obrera es posa de manifest més que mai.
Treballadors empobrits
És veritat que, malgrat s’hagi disposat un escut
social per frenar l’impacte d’aquesta crisi, amb subsidis de protecció per
desocupació, ajuts, renda garantida o ingrés mínim vital, per a molta gent s’ha
fet molt difícil acollir-s’hi i s’ha incrementat el nivell de pobresa
generalitzat, no sols dels que no poden treballar o no tenen recursos sinó
també els que han vist minvats i limitats els seus ingressos per fer front a la
vida (els autònoms, el petit comerç i certes Pymes...).
Vergonya sí, però solidaritat també
La cua de la fam ens hauria de fer vergonya, sí,
però amagar aquesta realitat sota la catifa i negar-la no ens faria més justos.
La solidaritat és un valor propi de la gent senzilla, i activar serveis per
pal·liar unes necessitats molt generalitzades per la situació no és sinó una
obligació de qualsevol societat que tingui un mínim de sensibilitat a la
situació de precarietat i necessitat que viuen moltes persones, fins i tot treballadors
que no arriben a final de mes. Estic certa que la gent que es veu obligada a
acollir-se als subsidis o ajuts preferiria que els seus ingressos fossin el
fruit d’una nòmina, del seu treball. El més digne pel ser humà és poder viure
del propi treball, ja sigui el que anhela avui o la prestació a què té
cotitzada després de la seva vida laboral (els pensionistes).
El Primer de maig posa en valor la aportació a la
societat del món del treball i, com deia al començament, el país està amb deute
amb la gent treballadora. Encara que s’hagin salvat molts llocs de treball, se’n
han perdut molts, i l’entorn és amenaçant per uns drets que venen de lluny,
arrencats amb la força de les nostres lluites... Per això cal estar ben alerta:
que les limitacions de la situació viscuda no ens facin perdre els nostres
drets, els que els treballadors i treballadores han conquerit amb els seu
esforç i lluites en el decurs dels anys. En aquests moments en que estan amenaçats
fins i tots els drets humans més elementals, més que mai: Visca el Primer de
Maig.
