Ciutadana Dempeus - Maribel Nogué i Felip
Amb 103 anys Neus Català ha tornat a aconseguir
sobreviure a la mort. Primer als camps d’extermini nazis, i ara perquè el seu
llegat roman entre nosaltres. El 16 de març de 2007 va ser a Igualada convidada
per les associacions de dones i l’Ateneu Igualadí, on se li va retre un
reconeixement ciutadà pel seu testimoni en la lluita contra el feixisme, una
amenaça que avui, dissortadament, torna a fer-se molt present. Per això és un
bon moment per renovar el nostre compromís de no silenciar la pròpia història
per tal que mai més es puguin repetir tals horrors, i en reprodueixo el
manifest d’aquest compromís ciutadà:
 |
| Reconeixement ciutadà a l'Ateneu Igualadí |
“Molts de nosaltres no vàrem viure la guerra, una
guerra que va marcar fortament tots aquells que la varen viure i sobreviure...
Estaven en joc unes idees, sí, però les circumstàncies familiars, polítiques o
territorials eren massa sovint els condicionants que marcaven la línia
divisòria si s’havia d’estar a un cantó o a un altre. L’enfrontament i l’odi
generat per la pèrdua de familiars volguts, calava a fons a totes les llars.
Les morts, les persecucions i la fam conseqüents a les guerres es sofria a les dues
bandes.
Al seu temps, en Raimon ens deia: “Molts es varen
quedar, havien guanyat, diuen; d’altres conegueren l’exili i els seus camins...”,
També deia: “jo no he vist aquelles morts de ràbia, jo no he vist aquells morts
de fam, jo no he vist aquelles morts al front, jo no he vist aquelles morts a
les presons... No, jo no ho he vist i tot m’ho han contat i, encara avui, la
gent que ho ha vist, amb por ho conta....”. Comparteixo la seva conclusió d’estar
convençuda de que -en realitat- “tots havíem perdut”.
Gairebé era tabú parlar de la guerra, i el poc
que ens explicaven eren experiències terribles que esgarrifaven les nostres
ments d’infant. Més que alimentar venjances, tal volta el que pretenien amb el
seu silenci, tot pretenent que ens allunyéssim d’aquells compromisos
perillosos, en realitat era protegir-nos, segur.
Però el temps és justicier, i, tard o d’hora,
quan l’assumpció de la pròpia consciència com a éssers humans ho fa possible,
rescatem aquells fets viscuts de forma traumàtica, així com els records de vida
patits, des de la repressió del subconscient col·lectiu que els emmagatzema,
fent que la veritat suri inexorablement a la superfície.
La
memòria històrica
Vivim uns moments de recuperació de la memòria
històrica, de saber de les raons dels qui feren front a l’aixecament militar
del General Franco contra la República, un sistema democràtic legítimament constituït.
Perquè la veritat és tossuda i no es resigna a ser callada i és així com,
malgrat la foscor de la llarga nit de la dictadura i el silenci imposat en el
procés de transició democràtica, estem coneixent episodis de la nostra pròpia
història.
Hem esbrinat bastant de tot allò que suposen les
gestes de la política oficial, però no hem sabut massa de la resistència civil,
de com -particularment les dones- afrontaven la vida quotidiana des de la
mateixa supervivència, tant des del punt de vista material com del social.
Els anys de la postguerra foren difícils per
tothom, i totes les famílies que hi havien perdut algun dels seus membres, o
que en desconeixien la seva destinació, hagueren de sobreviure al buit de la
seva absència i, en molts casos, al setge social de ser assenyalats amb el dit
simplement per ser considerats perdedors. Per això és tan important recuperar
la memòria, per poder netejar cada nom condemnat en fals, per poder acomiadar
cada ser estimat en una tomba que ja no estigui segellada per l’anonimat en un
indret desconegut, i recordar amb orgull totes i cadascuna de les persones
callades a qui han negat la seva dignitat.
Avui aquí, a Igualada, en el marc dels actes
commemoratius del Dia de les Dones, hem volgut posar al descobert la pròpia
memòria, la de les dones en particular, la que pel fet de ser dones ha estat
doblement silenciada. I volem fer-ho amb la presència de Neus Català, que en el
seu testimoni contra l’oblit ens ha esperonat a fer-ho.
Ravensbrück
Havíem sentit parlar de Mauthausen, d’Auschwitz o
Dachau, però s’ha parlat ben poc de Ravensbrück, un lloc sinistre situat a 90
Kms. De Berlín que tenia la virtut de quedar amagat en una zona pantanosa però,
a la vegada, ben comunicada amb la capital.
Creat el 1939, aquest camp de concentració va
esdevenir ràpidament un centre de producció per la indústria de la guerra. Les
presoneres hi deixaven les últimes forces per fer components elèctrics, teixir
uniformes pels soldats al front o bé fabricant material bèl·lic en els camps
annexos. La indústria alemanya, còmplice amb el règim nazi, havia trobat en les
deportades el recanvi ideal a la mà d’obra masculina que estava mobilitzada al
front de la guerra. Quan ja no servien per treballar se les deixava morir de
gana o de fred, o se les matava d’una injecció de verí a la cambra de gas. Es
calcula que a Ravensbrück hi van trobar la mort, de la forma més atroç, més de
92.000 persones, la majoria dones i també infants.
Ho testifica Neus Català i Pallejà, l’única
supervivent dels camps d’extermini nazi de Ravensbrück. Aquesta dona nascuda el
7 d’octubre de 1915 als Guiamets, un poblet de la comarca del Priorat, en ser
alliberada d’aquell camp de la mort, conjuntament amb les altres dones que l’havien
sobreviscut, varen emetre un jurament: el de dedicar fins el darrer alè de la
seva vida a explicar allò que havien viscut.
Al llibre que ha escrit l’Elisenda Belenguer, li
diu: “jo t’explico lo meu, però el què jo vaig fer no és res, és només una part
del que varen fer milers de dones espanyoles”.
És que les dones espanyoles de Ravensbrück eren dones
que havien lluitat durant la II República i que varen tenir un gran pes en la
producció i manteniment d’un estat democràtic
en la qüestió social, educativa, assistencial i política del nostre país.
 |
| Neus català signant al Llibre d'Honor de l'Ajuntament d'Igualada |
El
nostre reconeixement
Perquè ens han volgut negar la història, perquè
ens volen callar la veritat i condemnaren als vençuts a la persecució, l’exili
i la humiliació, les dones hem decidit trencar d’una vegada per totes amb aquesta
injúria i apostem fermament per recuperar la memòria, el nom i la dignitat de totes
les dones i homes que lluitaren per una vida i uns drets humans que, malgrat
tornin a estar de nou amenaçats, avui per avui, molts de nosaltres els hem
pogut tastar.
Per tot això, recollint el llegat del seu
bagatge, des de molts raons de la nostra ciutadania, associacions i entitats
diverses han volgut sumar-se a aquest reconeixement ciutadà a Neus Català per
la seva lluita contra l’oblit, prenem
doncs la paraula i subscrivim solemnement, i a dia d’avui, el nostre compromís
per tal que la memòria democràtica, la nostra pròpia memòria, no pugui ser mai
més silenciada”.
