Dades personals

La meva foto
Vaig néixer dona en una societat summament patriarcal. La meva rebel·lia i anhels de llibertat m'ha anat forjant una consciència de classe i de gènere que em permet interpretar la vida amb ulls propis, comunicant i escrivint com a compromis. Escrivint he trobat una manera de dir allò que porto dintre i que en els marcs de relació habitual m'era impossible de comunicar amb un mínim de tenir la certesa de ser recepcionada. Quina sort haver-ho pogut conrear!

dimecres, 11 de juliol del 2018

LA DOLCESA D'UN ÈXIT RECOMPENSAT


Ciutadana Dempeus. 
Es respirava en l’ambient que alguna cosa de molt especial estava per venir. L’expectació era màxima. L’anunci de que les Nits Culturals tindrien per a la nit del divendres un convidat d’excepció -com ara el mundialment conegut músic igualadí Jordi Savall- havia generat una gran expectativa.
Al cor de l’Alta Anoia
Com cada any ens anàvem retrobant a la cita aquelles persones que -fidel i assíduament- repetim una experiència cultural i musical tant singular, ja sigui per l’acolliment i tracte familiar que s’hi rep com per la rigorosa qualitat musical que s’hi ofereix. Una aposta que ja fa 23 anys ens arriba puntualment cada any -el primer cap de setmana de juliol- des de Sant Pere Sallavinera, a l’Alta Anoia, un poblet que et rep amb les seves cases de pedra lluint les millors gales i amb els seus jardins i balcons en un punt ben àlgid d’una floració exuberant, com preparat just per aquest esdeveniment. És que –realment- la aportació de tota la gent del poble sense excepció –tot i ser gairebé anònima- té un paper protagonista fonamental.
Fidels a una cita
La seva Plaça tan emblemàtica -excepcional escenari natural- semblava que s’havia fet més gran, que les pedres s’haguessin eixamplat, doncs per a l’edició d’aquest any havia d’encabir un aforament de gairebé 500 persones que s’havien apuntat per gaudir de l’espectacle “Diàlegs i improvisacions: d’Orient a Occident i de l’Antic al Nou Món”; amb la direcció i interpretació de Jordi Savall a la viola de gamba, acompanyat del seu fill Ferran Savall a tiorba i veu, i un sorprenent David Mayoral a la percussió.

Musica antiga, però de sempre
Tot seguit la música entrava a la plaça de la mà d’una exhibició d’instruments, alguns de molt antics (del segle XVI i XVII va dir Jordi Savall). Una viola de gamba que, pel fet de tenir les seves cordes de tripa (sensibles a la temperatura ambient) requerien d’una afinació constant, fins al punt que –va explicar com a anècdota- quan a un músic li varen preguntar quants anys feia que tocava la viola de gamba i va dir que 50, però que la meitat se’ls havia passat afinant...

Intimisme i emoció
A través d’un recorregut en el temps i els diversos països, la veu suau i intimista de Ferran Savall, que va estar a punt de fer brollar més d’una llàgrima d’emoció, es feia present amb la mateixa intensitat que la resta de peces del concert, però aquelles improvisacions fetes a partir de cançons tradicionals catalanes varen sorprendre molt gratament els presents.
Una percussió sorprenent
Ara que, per sorpreses, les que ens va donar el percussionista David Mayoral que, amb molta delicadesa i un silenci corprenedor, canviava d’un instrument a l’altre sense que ningú ho notés, i que ens delectaren d’allò més –sobretot- quan interpretaven a duo amb el Jordi Savall el que ens varen presentar com la música d’origen irlandesa o celta que –en acabar el freturós diàleg amb els dos instruments- varen fer saltar de la cadira els complaguts oients.


Ben ple també d’artistes
La nit del dissabte la plaça tornava a lluir el seu aforament de gom a gom, per un públic delerós d’escoltar un clàssic com és “El Messies de Händel”. L’escenari començava també a omplir-se amb els membres de la Coral Cantiga i els de la Orquestra de Cambra Terrassa 48, dirigits per Josep Prats. A estones el so de la orquestra solament, a estones amb les veu del nombrós cor, i també acompanyats dels diferents solistes, s’anaven enfilant un a un fins a 41 temes d’aquesta coneguda obra. Un concert d’aquells que en són familiars sota el cel serè de color blau de nit que guarneix el recinte. Moments vibrants, moments més suaus, deliciosos tots ells, i moments exultants com el conegudíssim Al·leluia, que va aixecar forts aplaudiments tant en acabar el tema com també al finalitzar l’actuació de la nit amb el bis d’aquest Hallelujah que ens varen oferir.
Per als infants també
Un any més, el poeta Miquel Desclot va ser l’encarregat de presentar els espectacles -des del punt de vista més musical- amb l’exquisidesa de les seves paraules. I un any més, la mainada va poder gaudir d’un espectacle pensat per a ells exclusivament on la companyia Teatre Nu hi va portar “La Lluna d’en Joan”.

El dolç regust del final
El públic assistent a les Nits Culturals és un públic fidelitzat any rere any on, qui hi assisteix per primera vegada, repeteix, segur. De nou, l’exquisidesa i el bon gust presidien cada moment d’ençà que el presentador va anunciar la 23 edició de les Nits Culturals fins que les va acomiadar, donant-nos cita fins l’any vinent. Això sí, convidant-nos a una copa de cava i uns carquinyolis que ja formen part de la tradició de la mateixa festa. Una dolçor que corroborava la recompensa d’un èxit novament reeixit. Felicitats.       

dimecres, 4 de juliol del 2018

ACOLLIR SÍ, QUI I COM?


Ciutadana Dempeus.
Un dels temes que aborda la ONU aquest 2018 és la d’un Pacte Mundial per una Migració Segura, Regular i Ordenada. Això es va decidir en una reunió a Puerto Vallarta (Mèxic) a primers de desembre de l’any passat, una reunió on els EUA no hi eren perquè havien dit adéu al Pacte Mundial de la ONU sobre Migracions i Refugiats al que es volia arribar.
Algunes xifres
S’estima que hi ha hagut uns 244 milions d’immigrants entre el 2000 i el 2015. Actualment hi ha 20 milions de refugiats en països diferents als seus, i unes altres 40 milions de persones han estat desplaçades internament fugint de la violència, dels quals -segons dades de la UNICEF- 60 milions són menors d’edat.
Fugir de la guerra i els seus efectes
L’amiga i escriptora Nazanin Armanian de nou posa llum a la desinformació, o bé informació intoxicada, que ens arriba: “És fals que els immigrants vinguin a Europa per raons econòmiques. Més del 80 % fugen de guerres. Els seus parents han estat assassinats i les seves llars destruïdes. Els prop de 56 milions de persones que -des de 1991 fins avui- han hagut d’abandonar la seva llar al Pròxim Orient i a l’Àfrica ho han fet per les guerres de conquesta encapçalades pels EUA. Ells no han triat cap guerra ni tenen cap control sobre la seva situació: depenen de qui els porten cap aquí i de les terres que els acullen. La mateixa procedència de les 630 persones que varen pujar a l’Aquàrius ens mostra el nexe directe que hi ha entre la actual migració amb el nou saqueig militaritzat de la OTAN a tot Àfrica.
Fabriquem i exportem armament
És cert que, amb els nostres impostos que –segur- no amb el consentiment de la gent de pau, al nostre país es fabrica armament que va destinat a països que fomenten les guerres. Sols cal recordar la visita de Felip VI a Barcelona després dels atemptats del mes d’agost a les Rambles i a Cambrils. Va ser rebut amb rètols denunciant la seva implicació amb la venda d’armament a països que promouen les guerres com ara Aràbia Saudí. Tanmateix, cridàvem a Mariano Rajoy que érem partidaris de la pau i no de vendre armes (assenyalant el Ministre de defensa Pedro Morenés i la seva vinculació a les empreses que fabriquen armament). No hem d’oblidar tampoc que Catalunya exporta prop d’un 25 % del total d’armament que ven l’Estat Espanyol.

La ciutadania, gent de pau que vol acollir
A Catalunya, com a d’altres llocs, fa un parell d’anys milers de persones sortíem al carrer al crit de Volem Acollir. La majoria de la ciutadania som gent de pau i formem part –amb orgull- d’aquest país de pas que sempre s’ha caracteritzat per la seva capacitat d’acollir. Malgrat els darrers intents de voler-nos dividir, de voler trencar una convivència més que secular, la majoria de les persones que formem la Catalunya real hem manifestat reiteradament la nostra voluntat d’estendre el braç i aprofundir en la peculiar riquesa que suposa acceptar la diversitat com un valor. Ara bé, sovint ens preguntem: què podem fer?, que han de fer els nostres governants?, què podem fer nosaltres? Qui ho podem fer?, què, quan i com?.
Està clar que calen polítiques i acords al més alt nivell, com ara el Pacte Mundial per una Migració Segura, Regular i Ordenada que s’està maldant a nivell de les Nacions Unides, a les que els Estats membres haurien d’escoltar i fer complir les seves recomanacions. Aquestes serien unes mesures per pal·liar la situació generada per aquests èxodes massius, denunciant l’abús i explotació de tot tipus, trepitjant els drets humans més elementals amb l’escàndol recent de la política de Trump de separar els fills dels seus progenitors donant-los un tractament de presoners, pitjor encara, de confinats en camps de concentració... I només són infants...

Un èxode que destrueix les famílies
A la Mediterrània, cap país separa els fills dels seus pares literalment, d’acord, però no siguem hipòcrites: amb aquestes polítiques de tancar fronteres, enterrem al mar milers de vides, separant els pares dels seus fills entre vius i morts, entre supervivents i desapareguts... a mercè de les màfies de la tracta humana...
Obrim fronteres, volem acollir  
Mentrestant, sense deixar de denunciar la inhumana situació de les guerres i la violència que generen, la desesperació de la població civil que fuig esperitada de l’horror, que es llença al mar esperant que algú els reculli a l’altra cantó de la riba, hem d’exigir als governs que obrin les zones portuàries i habilitin espais dignes d’acolliment, de protecció i de reparació dels traumes que arrosseguen. És una obligació moral dels països que, encara que no hagin tingut el consentiment de la majoria, són responsables de les seves guerres. Hi estem obligats per responsabilitat i per consciència, perquè les guerres són cosa dels poderosos, però els morts només els posem la població civil.
Obrir també els nostres cors
Cadascun de nosaltres hem d’estar disposats a obrir els nostres cors, les portes de les nostres ciutats, dels espais comunitaris que podem oferir i -si convé- hauríem d’estar disposats també en obrir les portes de casa nostra. Acollir, Protegir, promoure i integrar són propostes que es fan cara al Pacte que s’està treballant a nivell de les Nacions Unides. Potser també podríem aplicar aquestes premisses a prop mateix de cadascun de nosaltres. Potser...