MALSONS DE COLOR PORPRA PER A BELLS SOMNIS JOVES

CIUTADANA DEMPEUS                                    MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Rebels en relació a la societat que s’han trobat i curulls de vida per aprofitar intensament la força del seu cabal jove, conscients que el seu avui passarà aviat a formar part del demà adult i que, per llei de vida, una altra fornada de joventut els ha de rellevar, fa un parell d’anys que, davant la negativa de la Regidoria de Joventut de l’Ajuntament d’Igualada  per trobar-los un espai per tal de dur a terme els seus somnis, un grup de joves varen decidir fer servir un espai ciutadà desocupat -com és el Casal Inter parroquial del Passeig- i maldar per a poder fer-los realitat.

Denunciats per la via penal

Aquesta decisió va ser rebuda amb forta polèmica per part dels ben pensants de sempre, i també va reaccionar el Bisbat de Vic, titular de l’espai, que els demandava per lo penal. El motiu: fer prevaler –per damunt de tot i com allò més sagrat- la propietat dels terrenys, susceptible d’entrar en joc en funció de l’economia de la especulació que imperava abans de l’esclat de la crisi financera del 2008.

Habilitació d’un espai abandonat

Els joves varen passar l’estiu del 2013 netejant i habilitant un recinte abandonat per tal d’ encabir-hi les seves activitats. Una jornada de portes obertes a meitat de setembre ens mostrava el fruit del seu treball esdevenint tota una eclosió de vida i dinamisme social. Mica en mica aquest espai aixoplugava altres activitats i col·lectius: la PAH (Plataforma d’Afectats per la Hipoteca), el grup de joves ARRAN, la CUP, el SEPC o la Coral de joves.

Aixopluc també de la gent gran, veïns de Casal

La seva generositat s’estenia també pels avis que, els caps de setmana i tot el mes d’agost, trobaven tancat el flamant Casal per a la Gent Gran inaugurat al costat mateix de l’Espai pels somnis. Ara es poden trobar igualment per fer la partida, i per ajudar a salvar la barrera arquitectònica de les escalinates d’accés hi ha, han col·locat algunes torretes degudament ubicades per assenyalar aquells esgraons que poden suposar més inestabilitat per les persones grans (i les no tan grans). Els ciclàmens i les petúnies donen així la benvinguda tothom.

Viver d’entitats socials

L’Espai dels Somnis acull, a més a més, col·lectius com ara UCFR (Unitat contra el Feixisme i el Racisme) que s’ha organitzat també a l’Anoia, la CUP i també la confluència duta a terme entre persones procedents de diferents organitzacions polítiques que ha pres el nom de Decidim Igualada i que es presenta a les eleccions municipals del proper 24 de Maig.

Judici anul·lat

Fa aproximadament un any va haver-hi el judici que havia interposat el Bisbat de Vic. Nombrosos joves i d’altres sectors de la ciutat feren costat als imputats tot defensant l’ús social que estaven i estan donant uns joves que aposten per la autogestió com a forma pròpia per a dur a terme els seus projectes.

Nou judici pel dia 12 de maig, cal pagar primer

El dia 19 de maig, aquesta vegada per la via civil, tornen a tenir un altre judici, però per a poder defensar-se els exigeixen una caució de 3000 euros (ara l’han rebaixat, perquè en principi els en demanaven 6000). L’Espai del Somnis considera que aquesta és una xifra abusiva i que continua essent descontextualitzada dels motius que varen originar aquesta ocupació en funció de l’activitat social que s’hi genera, una activitat per als que no se’ls ofereix espai adient però que la ciutat en té de buits. A més, pel seu import inaccessible, es pot donar el cas d’haver de dur-se a terme un judici amb total e impune indefensió dels qui en resulten acusats.

 L’altra església, la propera

És aquí on recordo de nou una església sorgida del Concili Vaticà II on les mateixes dependències del Casal aixoplugaven les activitats socials i culturals d’un jovent que va ser capaç de generar la il·lusió necessària per conquerir unes llibertats negades sota la dictadura franquista, un jovent que va marcar una generació de progrés i compromís social que va formar bona part de l’esquelet motor de la nostra democràcia.

La oficial, menys llunyana?

Aquests dies, la Conferència Episcopal Espanyola ha manifestat que s’aparten definitivament de la doctrina social i política del Partit Popular i, per primera vegada, no assumeixen les tesi de la recuperació econòmica del PP. A més, han criticat el tractament que es dóna als immigrants i han demanat que no es desmantelli l’Estat de Benestar.

Contra la pobresa sí, i les seves causes?

Evidentment es nota la petja del Papa Francisco que es posiciona frontalment contra la pobresa de la gent. Potser encara és aviat, però seria d’esperar que recuperessin també el seu tarannà acollidor de les llibertats i al costat dels qui són acusats injustament, si més no l’Església Catalana, que sempre havia anat molts passos endavant en relació a la Jerarquia de l’Estat espanyol. Per això crec que caldria trobar una sortida digna al conflicte, una sortida negociada que passi pel reconeixement de les activitats socials i culturals que s’hi duen a terme i les aculli, unes activitats que les institucions sempre compliquen i volen tutelar sense entendre la mateixa naturalesa de la condició jove.

Demanen posicionament dels polítics

En un comunicat, l’Espai pels Somnis” convida les diferents candidatures que es presenten a les eleccions municipals a que es posicionin al respecte de l’ús que s’està donant a aquest espai. Una mesura de transparència democràtica per tal que la ciutadania conegui qui està per consolidar l’Espai del Somnis com un projecte saludable per la mateixa societat, en particular dels joves de cada moment, i qui dóna suport al Bisbat de Vic, com a Jerarquia de l’església Catòlica, a que facin servir la força de les institucions per criminalitzar-los.

Suport ciutadà necessari

Jo ja fa dies que he manifestat públicament el meu suport, i ara –davant el proper judici- el renovo. Dissabte 9 de maig participaré dels actes organitzats en el decurs de tota la jornada així com de la manifestació convocada al capvespre. Vull que s’acabi ja aquest mal son de color de porpra que oblida la seva missió d’estar al costat dels senzills.

maribelanoia@gmail.com

REPUBLICANISME, FONS I FORMES

CIUTADANA DEMPEUS     -       MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Amb el cor encara emocionat pels nombrosos batecs que em bullen amb motiu d’ una altra commemoració de la proclamació de la II República espanyola,  el meu compromís amb la memòria històrica em fa posar negre sobre blanc motius renovats per reivindicar-ne, amb força, la III República. Alguns em podrien dir que ja no cal, que ara tot parteix de nou amb referents de poble independent respecte els pobles germans que configuren la nostra pell de brau, però no em vull enganyar: més enllà de les formes i el marc territorial en vull reivindicar el fons de les idees que va representar la II República per reclamar-ne encara la seva vigència.

Un moment engrescador i ple d’il·lusió

Com fa 84 anys, la celebració d’unes eleccions municipals donava pas a la II República, un esdeveniment que fou celebrat massivament al carrer, amb joves il·lusionats per un canvi anhelat des del fons de l’ànima, amb tot un projecte per construir des de la perspectiva de la igualtat i la justícia social, un projecte on les dones hi participaren activament, tant per l’avenç en els drets socials com també pels drets específics que fluïen, amb la llibertat i força d’un geisher, des del fons dels temps.

Les dones, també implicades

Aquest esclat d’il·lusió i futur -no ho oblidem- va ser esclafat per l’aixecament dels militars sollevats, comportant tres anys de dura guerra civil i 40 anys de sagnant i repressiva dictadura, un ofec de drets i llibertats que negaven i amagaven la mateixa història, una història on les dones republicanes hi jugaren un paper cabdal malgrat ens costi encara de rescatar de l’anonimat. El llibre que ha publicat recentment Antoni Dalmau i Ribalta sobre “La Guerra Civil i el primer franquisme a l’Anoia” posa al descobert alguns noms amagats en nombrosos arxius i biblioteques, d’ entre els quals cita també dones que participaren activament en el decurs de la República, durant i després també a la resistència.

Episodis lúgubres i tenebrosos callats

Han sortit ja molts llibres publicats i aflorat testimonis d’aquest episodi tan cruel que la repressió viscuda s’havia entestat esborrar de la memòria. Citaré, per exemple, el llibre de Consuelo García del Cid Guerra “Las desterradas Hijas de Eva”, on ha rescatant de l’oblit alguns testimonis de dones preses a les presons franquistes on el maltractament físic, les humiliacions, fins i tot els impunes robaments dels propis fills, constituïen la llei quotidiana de tenebrosos centre de privació de llibertat per a dones joves quin únic pecat va ser el d’atemptar a les bones costums per ballar “agarrats”, fumar d’amagat, tenir relacions sexuals, replicar a un pare autoritari o simplement quedar-se embarassades.

El testimoni de Neus Català

Després de recordar la meva amiga Manola Rodríguez, ja traspassada, em quedo amb el testimoni viu encara avui, i únic per la seva dimensió i compromís, de la Neus Català i Pallejà, que enguany celebrarà els seus 100 anys. Amb aquest motiu vull recordar el reconeixement ciutadà que, en el marc dels actes commemoratius del 8 de març de 2007, li varen retre les dones d’Igualada i comarca una tarda de pluja al teatre l’Ateneu. Al final, i tot fent present els eixos que han marcat el seu testimoni, tres dones músic la varen obsequiar amb sengles peces musicals: l’Himne de Riego recordava el seu compromís amb la II Republica, l’Emigrant palesava el seu exili forçós, i el Cant dels Ocells simbolitzava el crit de pau per excel·lència, front l’horror patit al seu pas pel Camp d’extermini nazi de Ravesnbruck.

Un compromís ben viu avui

El compromís de Neus Català continua -no obstant- ben viu avui, per això vull aprofitar aquesta conjuntura per recordar que, més enllà de la nostàlgia, de la indignació pels fets històrics que se’ns han negat, del desencís que s’hagi pogut produir en massa gent sobre uns canvis que no van ser, vull proclamar avui que sí, que cal caminar per una III República, però que no es limiti a la ruptura de la constitució monàrquica i els límits dels drets nacionals, sinó que aparti també els governs que es dobleguen al poder financer, on unes minories acumulen poder i recursos en una cursa costa avall i sense fre, mentre que la majoria de la ciutadania pateix la xacra de l’atur i precarietat laboral, amb la pèrdua de drets socials com ara el dret a una educació pública i de qualitat o al dret a una sanitat pública i universal. Cal impedir que els recursos públics serveixin perquè les empreses privades del sector en facin negoci. Per altra banda, la manca de nutrició infantil, la pobresa severa, la pobresa energètica, els desnonaments i la manca d’ajuts per les persones malaltes i/o dependents haurien de deixar de ser la vergonya d’un país que aspira a ser lliure i civilitzat.

Sí al dret d’autodeterminació dels pobles, que és inalienable, però no hem de permetre que es faci servir perquè continuïn els mateixos amb les mateixes polítiques excloents i al servei de les grans transnacionals i el poder econòmic mundial.

La III República depèn de nosaltres

Una república, per exemple, no hauria de tolerar que s’aprovi el TTIP, per ser un atemptat als drets democràtics més elementals que representa la història de la vella Europa, per permetre entrar en un tractat de lliure comerç amb els EUA que anul·la fins i tot el dret dels governs a opinar sobre inversions que no respectin el medi ambient (per exemple el fracking). O no hauria de permetre que els neofeixistes campin per casa nostra fent servir institucions i recursos democràtics. La riquesa d’un poble és també la seva cultura, amb la convivència en la diversitat com a valor, i amb il·lusió per viure un futur lliure sense les amenaces que s’han reiterat en la història.

maribelanoia@gmail.com

RELIGIÓ I ADOCTRINAMENT, ESCOLA I EDUCACIÓ

MARIBEL NOGUÉ i FELIP

Cada vegada es viu més entrelligat allò que hauria de ser tractat estrictament pels governs dels diferents estats i allò que pertany al camp de la religió, quan arriben aquestes festes tenim ocasió de constatar-ho. La forta influència de l’Esglèsia Catòlica en les costums i tradicions de la nostra societat continua ben viva, i condiciona la festivitat d’ aquests dies com a crucials per ella mateixa i els seus feligresos, mentre que per a la majoria de la societat es manté la festivitat d’ aquests dies com unes vacances de primavera.

La religió al currículum escolar

Aquest enunciat ve a tomb per reflexionar sobre la proposta publicada al BOE pel Ministre Wert d’introduir a la LOMCE  el currículum de Religió, un currículum que no contempla pas l’estudi de la religió com a ciència de les humanitats, per conèixer com les civilitzacions que ens han precedit en el temps han tractat i viscut la religiositat i/o transcendència de l’ésser humà; tampoc sobre els principis ètics o valors de ciutadania que substituïssin  l’assignatura que el govern del PP es va afanyar a retirar de la circulació en la darrera reforma educativa.

Opinions des de la ciència

El diari El País de diumenge publicava alguns testimonis per abordar aquest tema des de la ciència: “aquest nou currículum sobre la religió té un plantejament excessivament confessional”, diu Jesus Losada, president de la Federació Estatal de Professors d’ensenyament Religiós que porta 30 anys donant classes de Religió catòlica, i hi afegeix que “el temari confon la docència amb la catequesi”. Per la seva banda, Dionisio Llamazares, catedràtic emèrit de Dret eclesiàstic de l’Estat a la Complutense i ex director general d’Assumptes Religiosos entre 1991 i 1993, amb el govern de Felipe González, diu que “és un ensenyament confessional que intenta fer proselitisme, no ensenyar”, que el que ha fet la LOMCE és cedir a les pressions de l’Església”, per això, la única solució possible és no fer cas a l’acord vigent, diu. O el que afirma Fernando Savater: el problema és l’existència mateixa d’una assignatura confessional organitzada pel bisbat, amb professors elegits pels bisbes i pagats per l’Estat, i diu també: un demòcrata no hauria de votar un partit que s’entossudeixi a mantenir el concordat amb la Santa Seu”.

El Concordat amb la Santa Seu vigent del tot

Cal tenir en compte que 3 de gener de 1979 l’Estat Espanyol i la Santa Seu varen renovar el Concordat signat l’any 1953, on -entre d’altres aspectes- conté un acord sobre assumptes econòmics de l’Església Catòlica d’Espanya contemplant el seu finançament i l’exempció d’impostos a més d’altres avantatges fiscals, com ara que l’Església no paga l’ IVA en les seves compres ni paga l’ impost de successions o de donacions. Mentre que l’Església exigeix anualment a l’Estat milions d’euros en subvencions.

Ho financem amb diners públics

A més, cal tenir en compte que l’Estat subvenciona nombrosos centres privats d’educació que pertanyen a l’Església i que -a banda de no pagar l’IBI- reben diners de les diferents administracions públiques en concepte de conservació i manteniment del patrimoni, mentre que molts centres públics pateixen situacions penoses, amb infraestructures escasses, massificació, manca de mitjans, etc... 

Som un estat aconfessional o no?

Que es sàpiga, la Constitució diu que Espanya és un estat aconfessional en el que imperen els principis d’igualtat i neutralitat religiosa, sense que cap religió tingui caràcter oficial, però el currículum de religió catòlica decretat per la Conferència Episcopal, i acceptat pel Ministeri d’Educació, és contradictori, absolutament dogmàtic i adoctrinador, admet la teologia més arcaica fonamentada en la idea del pecat original i de la necessitat del sacrifici diví per tal que els descendents d’Adan i Eva puguin ser perdonats. I a ningú se li ocórrer posar una denúncia al Tribunal Constitucional per vulneració de la Carta Magna.

Expulsar els mercaders del temple

Perquè això no té res a veure amb el que aquests dies se’ns fa reviure fins i tot en les clàssiques pel·lícules que programen les diferents cadenes de televisió. L’important dels seguidors del veritable Jesús era imitar-lo, seguir un mode de vida basat en l’amor als demés. Després -però- de grans concilis, el cristianisme es va convertir en la acceptació d’un credo basat en sospites metafísiques, on es parla molt de teologia, de l’església i de la història sagrada però no es parla gens de la caritat, publica Franco Silvi a El Confidencial. I em pregunto: veuríem avui un Jesús que tornaria a expulsar els mercaders del temple?.

El laïcisme com a convicció

Crec en el laïcisme, la laïcitat ha de ser el principi que regeixi la convivència ciutadana, la que impulsi la construcció d’un espai públic fonamentat en els drets humans, en els valors de la pluralitat, de la tolerància activa i del respecte democràtic per a totes i cadascuna de les opcions filosòfiques i religions personals.

L’educació a les escoles i la religió a les esglésies

Les escoles han de servir per aprendre i educar en saber i convivència. Les famílies o la comunitat són les que han de conrear els aspectes de creences i pràctiques religioses, per viure en comú els aspectes més coincidents però per conviure en la diversitat i el respecte.

El que cal és dedicar les escoles a l’educació, i tractar la religió des de les esglésies, i si aquestes poden servir per donar respostes de valors i comportament humans des del convenciment, faríem front i podríem eradicar el dogmatisme i el sectarisme que –en nom de la religió- tan de mal ens ha fet i fa a tots plegats.

maribelanoia@gmail.com